Aixxx Lu quina passada!! ni la meva "Reina que es dueña de todo" pot arrivar a expressar.se com ho fàs tù. Potser tant sols quan va dir que el rellotge no te ombre per molt que surti el sol, ahir va ser aixì.. veritablement tempus inversus.. i de por, dons jo que estaba fora de Barna... semblava que les muntanyes ens haguessin d'engolir, junt amb la pluja, que ademès era pedra de gel!!! Màgnific tema mùsical. Es el teu balcò??? Bona nit germaneta, fins aviat.
moltes gràcies, germana. sí que és el meu balcó! (i el meu únic cactus, regal de la meva mare, i només tinc una altra planta, tb regal...: la cosa jardinera no és la meva.). potser hi hauria d'haver penjat una foto més potent, però aquesta és de 1a mà, dels instants en què començava a tempestar :)
Al·lucinat, m'he quedat, amb onades verticals, descendents, composades d'infinitat de gotes, sotragades pel vent. Espectacle entre acollonidor i atractiu. Quin morbo!
quin morbo: sí, sobretot quan notes que t'entra aigua pels junts de les portes del balcó, per bé que tot és tancat i barrat. la veritat és que per aquí hi va haver moments en què la tempesta feia tot l'efecte que dic: diluvi universal. (el "mundus inversus" és com es diu la manera de figurar-ne poèticament --i, dins de la poesia, hiperbòlicament, amb més o menys traça-- els efectes.
Es veu que va ploure de valent, no? M'agrada molt la teva utilització circumstancial dels fets que van succeint. Això dels peixos volant està molt bé. Absolut mundus inversus. Enhorabona.
sí, i la segona foto he de mirar d'aconseguir-la revertida, com la tinc de fons al tuït... si no em surten 2 fotos massa amables. mundus inversus... doll d'amor. em vaig amarar de la tal figuració quan treballava l'Atlàntida per a P. Ferrés alcelsigui, en un dels tants articles que he deixat soterrats a partir d'una tal ínclita universitat. nostrada. moltes gràcies, germana.
Hola, germaneta! A mi sempre m'han agradat les tempestes. Ja de petita pujava al terrat quan el cel s'esquinçava, i amb els braços oberts semblava voler rebre tot el seu efecte màgic. (Mentre la meva mare em buscava esparverada en la foscor per l'electricitat fallida) Aquests episodis em recorden que la natura és mestressa i senyora... que ja podem anar fent, ja... quan ella s'expressa més val tremolar i encomanar-se a Santa Bàrbara, o al Déu de cadascú!! Fantàstic el poema, la música i tot, Lu!! Pell de gallina i tot tinc ara mateix!!
moltes gràcies, Teresa! és una improvisació que se'm va acudir el dissabte passat tarda (o l'altre?), en què es va posar a diluviar (totes les lletres amb la pròpia contundència) a barna, i després vaig anar polint polint. Em va semblar que la Carminaburana s'hi avenia en l'essència apocalíptica, i vaig optar per l'Orff per variar (solc fer-ne servir la versió original), que també m'agrada molt. (a mi també m'atrauen molt les tempestes i des de ben petita...)
De tant en tant cau el cel.
ResponEliminaFa el vol quan vol i allà on vol.
temps convuls, el temps que corre, meteorològicament, econòmicament, sociopolíticament. tempus inversus. o molta calma i molta força: temps al temps.
ResponEliminaAixxx Lu quina passada!! ni la meva "Reina que es dueña de todo" pot arrivar a expressar.se com ho fàs tù.
ResponEliminaPotser tant sols quan va dir que el rellotge no te ombre per molt que surti el sol, ahir va ser aixì.. veritablement tempus inversus.. i de por, dons jo que estaba fora de Barna... semblava que les muntanyes ens haguessin d'engolir, junt amb la pluja, que ademès era pedra de gel!!!
Màgnific tema mùsical. Es el teu balcò???
Bona nit germaneta, fins aviat.
moltes gràcies, germana. sí que és el meu balcó! (i el meu únic cactus, regal de la meva mare, i només tinc una altra planta, tb regal...: la cosa jardinera no és la meva.). potser hi hauria d'haver penjat una foto més potent, però aquesta és de 1a mà, dels instants en què començava a tempestar :)
ResponEliminaAl·lucinat, m'he quedat, amb onades verticals, descendents, composades d'infinitat de gotes, sotragades pel vent. Espectacle entre acollonidor i atractiu. Quin morbo!
ResponEliminaquin morbo: sí, sobretot quan notes que t'entra aigua pels junts de les portes del balcó, per bé que tot és tancat i barrat. la veritat és que per aquí hi va haver moments en què la tempesta feia tot l'efecte que dic: diluvi universal. (el "mundus inversus" és com es diu la manera de figurar-ne poèticament --i, dins de la poesia, hiperbòlicament, amb més o menys traça-- els efectes.
ResponEliminaEs veu que va ploure de valent, no?
ResponEliminaM'agrada molt la teva utilització circumstancial dels fets que van succeint. Això dels peixos volant està molt bé. Absolut mundus inversus.
Enhorabona.
sí, i la segona foto he de mirar d'aconseguir-la revertida, com la tinc de fons al tuït... si no em surten 2 fotos massa amables.
ResponEliminamundus inversus... doll d'amor. em vaig amarar de la tal figuració quan treballava l'Atlàntida per a P. Ferrés alcelsigui, en un dels tants articles que he deixat soterrats a partir d'una tal ínclita universitat. nostrada.
moltes gràcies, germana.
Hola, germaneta!
ResponEliminaA mi sempre m'han agradat les tempestes. Ja de petita pujava al terrat quan el cel s'esquinçava, i amb els braços oberts semblava voler rebre tot el seu efecte màgic. (Mentre la meva mare em buscava esparverada en la foscor per l'electricitat fallida)
Aquests episodis em recorden que la natura és mestressa i senyora... que ja podem anar fent, ja... quan ella s'expressa més val tremolar i encomanar-se a Santa Bàrbara, o al Déu de cadascú!!
Fantàstic el poema, la música i tot, Lu!! Pell de gallina i tot tinc ara mateix!!
moltes gràcies, Teresa! és una improvisació que se'm va acudir el dissabte passat tarda (o l'altre?), en què es va posar a diluviar (totes les lletres amb la pròpia contundència) a barna, i després vaig anar polint polint. Em va semblar que la Carminaburana s'hi avenia en l'essència apocalíptica, i vaig optar per l'Orff per variar (solc fer-ne servir la versió original), que també m'agrada molt.
ResponElimina(a mi també m'atrauen molt les tempestes i des de ben petita...)