"l'home de Vitrubi", Leonardo da Vinci, 1492.
I
Si ets sol, ous la nuesa a l’abim,
dringadissa de clivelles,
que fondo i fosc, i quin fred,
de vegades
ni abasto el gèlid frec
als viaranys de la pètria caverna,
rodant en vertiginosa tenebra,
ni el sot, a baix de tot,
de càlid clot.
II
La teva bilis de vainilla,
o llimona,
ha volgut figurar esponerosa
a l'astorada i pàl·lida cara,
grogosa,
que duus per ensenya
quan descrius la llista mèdica,
per exemple.
“—Icterícia...
(o renovada versió de l’íntima Bilirubina a l’alça, endèmica bessona meva)
enretira’t, va... bufona, del cos d’una servidora,
que estaves més pròpia al racó de pensar.”
Estàs malalta de veritat o què? Ostres, ara no tinc clar si parles en llenguatge figurat-poètic-metàforic o no. En qualsevol cas, enhorabona pel poema. M'agrada!
ResponEliminaVaja, que et milloris, guapi. No està gens malament això de fer poemes als mals, com una catarsi. ;-)
ResponEliminaMals que venen i van,
ResponEliminamusa tràgica cantant.
Bens que venen i van,
l'eternitat a cada instant.
Em passa com a l’Anna Maria. No acabo de copsar si parles en sentit figurat o què. Bé, si estàs malaltona espero que et milloris ben prest; i si no n’estàs, doncs un poema molt bo, però quina manera de fer patir els amics!
ResponEliminaBon dia guapísima.... cuidat i ja saps on soc.
ResponEliminaMercè Sanchis
Tampoc jo sé per quina mar hom navega; si no estàs bé desitjo que milloris de la mateixa manera que millora, dia a dia , la teva poesia. Una abraçada Lu!
ResponEliminaI) és la solitud existencial (sol hi vol dir sense ningú, no l'astre)
ResponEliminaII) és la pretesa trivialització del "fel sobreeixit" (com deien els avis), o sigui la icterícia (biogràficament espero que per res amb lletres majors sinó per una infecció, tal com sembla) en el cos de la veu del poema.
i a III) em deixo de romanços i me li adreço en directe, com podeu veure: "li dic endèmica bessona" pq tinc la "síndrome de Gilbert", que no és res greu sinó que es té o no es té: per alguna infecció, per l'estrés, o per tot plegat sempre em puja una mica el percentatge de bilirubina. aquesta vegada li ha agafat per pujar abruptament. ja veieu que me li adreço familiarment, amb un lloc infantil: l'envio al "racó de pensar", com als infants de P2.
ahir vaig estar d'anàlisis i ecos, i sembla que de moment tot ok, i que puc fer de tot.
a-la, perdó per la batalleta, i moltes gràcies a tothom. petonets.
l'home de Vitrubi l'hi he afegit a tall de contrapunt del carpe diem. i la Carmina pq l'és, el carpe diem.
ResponEliminaCaram! Lurdes la primera lectura del poema he estat més preocupat per si realment estaves malalta o feies una analogia. Després de veure que no era greu l'he tornat a llegir amb més atenció i m'ha agradat. Deixa entreveure a una lluitadora davant l'adversitat.
ResponEliminaAra feia dies que no em convocaves a nausica a les golfes. Ja feia uns dies que et volia fer un toc, espero que no fos perquè no estaves bé, però com t'he vist pel Facebook en algun comentari o en alguna foto d'aquestes que pengem.
M'alegro de haver tornat a visitar la nausica a les golfes.
Una abraçada tant per tu com a tots els demés.
M'agrada el ritme, però en la comprensió m'he quedat trabat amb "ous la nuesa a l’abim". Noia, per molt que m'hi esforço, no ho entenc.
ResponEliminaLa batalleta va molt bé per saber a quina cosa ha motivat el poema, i així es pot entendre millor, i també coneixer-te millor.
Cuida't, i vigila el fetge.
moltes gràcies, Pau! el q ha passat és q feia dies que no penjava cap poema. una abraçada!
ResponEliminaPep: "ous" és la 2a p del verb 'oir'; vull dir que quan un està, es troba, sol, sembla que senti, que pugui escoltar la nuesa d'un abisme, com si hi ressonessin a més les clivelles, esquerdes a la paret, i hi és fosc i fa fred; sense contacte amb res, tampoc amb càlid clot.
Evidentment és hiperbòlic, vaig intentar desenvolupar una sensació latent i present.
per això dic que és existencial.
II-III) és l'afegitó que també vaig trobar que segons com hi avenia.
Serà repetitiu... però la primera impressiò ha sigut de preocuàciò per que no estàs bè, de fet no ho estàs encara que l'anlìtica draculina hagi sortit bè, jo tambè tin un amic que tè la sìndrome de Gilbert, i jo l'he vist fotut.. trist i abatut, sence poguer dir que es una "gran malaltìa" es punyetera i emprenyadora i a sobe sempre està n alerta "10"
ResponEliminapotser si que quan un es troba tant malament i amb preocupacios forà de lo qüotidià, fa aquesta introspecciò d'un mateix.
A mi quan em van diagnosticar el càncer vaig fer catarsis tambè.. pot anar bè.. (ara tenim mols medis cièntifics).. però tambè pot anar malament...
M'agradat llegir com fàs de tot un poema amb paraules que a mi em sonan a gloria per poguer explicar sensacions i vivencies.
Que "el Gilbert" es porti bè.. no et faci estar molta estona en el racò de pensar...jo he viscut el rodar per vertiginosa caverna!!! que ben explicat.
"portat bè amb el règim.. i continua escribit"
Gracies Lu.
moltes gràcies, Mercè, guapa. (Jo!, la hi envio a ella al racó de pensar, que és on s'està d'hàbit, continguda en la síndrome de gilbert.)
ResponEliminadel poema, el tenia encetat en la primera estrofa, i després m'hi va anar venint rodada la segona, i vaig anar emmotllant-ho tot plegat.
molts petonets, i endavant les atxes!
Hola, Lu!!
ResponEliminaMés val tard que mai! Et tenia molt present i ara trobo el moment de trobar-me amb el teu poema.
M'ha anat bé llegir els comentaris. Sempre són empipadors aquests entrebancs! La teva bessona es manifesta més per la primavera? I amb la lluna plena?
(Un altre dia ja comentarem això del racó de pensar!!)
Et felicito pel poema...noia, quin do per combinar les paraules i que quedi tan bonic!!
I la música!! OHHH! I Leonardo... Sublim tot plegat, Lu!! Petonets i espero que estiguis millor!
la meva bessona... fins fa uns 15 dies estava d'allò més arraconadeta, no es feia notar fins que no anava a fer-me extraccions, i jo sóc força mandrosa per a anar al metge.
ResponEliminaés la 1a vegada que se'm dispara a partir d'una infecció, una combinació de medicaments, el fet d'haver començat a fer vida normal (menjar i beure: cap excés, e?) abans de temps, i, per descomptat, l'estréssssss.... I ha estat un ensurt i un anar amunt i avall de no dir, i no he agafat la baixa ni res...
en fi, ara ja està, i espero que duri (instal·lada en el seu específic racó de pensar, hehe...).
moltes gràcies per afalagar-me'n la combinació de mots i sons, Teresa, i molts petonets.