"poema equilibrista"

[a la Piluca Monedero-fleming, que me n'ha inspirat la figuració,
i a l'Anna M. Villalonga i en Joan Grau, que me n'han inspirat el tema]


I
JO DEPENC, TU DEPENS, ELL DEPÈN

A cops et pot la inconsciència
d’obrir-te tant a l’experiència
emotiva,
amorosa,
que en sublimes, la presència
—de l’amat—
i esdevé del tot electe
i no et cauria mai del cel.

Així que per tant qui en cau, al final,
no és ell,
que he de dir que no en té tota la culpa,
sinó tu,
eterna equilibrista ballaruga,
que t’has obert tant de cames
que tota volença estable
se t’escapa
i acabes que patina i t’esgalabres,
o davalles en picat, de l’estrada,
i no t’agafen
bé que udolis,
i òbviament és sublim l’esclatarada.

I abans de caure t’emprenen cabòries:
(Quins eren els millors ulls,
més brillants
i espurnejadorament rutilants,
capgiradors de l’univers mental
de més d’un i/o d’aquest qui més s’ho val?
O bé: quin era aquell camí ple d’anhels
que duia a l’ensems al cel
mentre l’anàvem fent?)



II
NO DEPENC, NO DEPENS, NO DEPÈN

Aquest és l’estat de gràcia:
Que se t’endugui encara
la màgia de la recança
quan et falta
—ell—
i d’un càlid plaer còsmic
quan el tens,
al davant o al dedins teu,

però que en servis la distància
suficient
per no negar-te en aigua de plany
o del prou sabut despit roent,
si en besllumes un mal astre...

I guardar sempre consciència
de la teva excel•lència
saltant l’eixarranca,

i que és igual,
al pal del circ d’equilibris
vitals,
deixar de ser un tant
la Venus radiant
(de florida meravella),
per tornar-te mica a mica
(santa-rita, santa-rita)
i ben contenta
com la llarga i sempre sàvia
—i bella— dea... o
gran Pallas Atenea.