VOTARÉ SÍ

Era el 19 de juliol del 36.

S'havia declarat la guerra d’Espanya,

i aquí es va vèncer d’entrada i es va implantar,

de pressa i dins del conflicte,

amb il•lusió, però

enmig de bregues sovint cruentes

i d'interessos

creuats,

la roja revolució.

Delejo,

81 anys després,

ara,

que no torni a passar el mateix:

Que vencem i soterrem

a l'avern més remot 
més profund,

al pou més pregon,

tot odi que ens sotgi i assalti, i

aquell interès tan negre que surt

i que infecta:

estrictament de partit.

VOTARÉ SÍ,el primer d'octubre #referèndum1O

a la memòria de l'avi,

que va anar a fer la guerra d’Espanya

per la vida republicana.

VOTARÉ SÍ pels meus pares, als qui la guerra reclogué

i va tallar les ales.

VOTARÉ SÍ pels meus fills, germanes, amics; per mi.

VOTARÉ SÍ,

a l'engròs més ple de

goig immens,

d'amor, per veure

NET, JUST 

I LLIURE EL MEU POBLE.

I PER AIXÒ EM DOL

Me'n ressento encara

De l’estrebada

Infligida a la meva espatlla,

Lumbars,

A la meva entera carcassa,

Dimarts passat,

En procés medicodiscrecional,

Al Mar,

De xuclar-me fetge,

En 2 tandes,

Per ullar d’estalviar-me

De prendre’n medicació

(ja que tiro bé).

Fa 5 anys no em va doldre tant, la biòpsia,

Ni de bon tros.

Possible
Raó

Explicativa:

La tona de cortisona que em veia obligada a xutar-me,

Dia a dia, i de seguida, aleshores,

En ple combat contra el MEU 

mal

Autoimmune.

Ara cavalco del tot a pèl

De la meva poquesa física i etèria: mental

Autèntica

Que és

—per què no?—

Pura, nua

Grandesa.

Bon dia,

Sóc jo.

(PS. I PER AIXÒ EM DOL.)

U d'octubre

Ostenteu la vànova!

el domàs

la insígnia al balcó
Que és temps d'il·lusió
d'alegria
d'afany de justícia
de regeneració;
de comiat de l'etern
malgovern;
de l’encaix
la besada
plaent
de ruta
pautada
diàfana
clara
fermesa
i gatzara
deler

Que apunta
conjunta
sencera
tossuda
directa
que emmena a
la terra

lliure
.

PAU

L’autèntica mesura de les coses és la fermesa

calma

amb què plantares

un dia

les margarides,

Mèlia,
MARE,

i si te’n demano i no et reca i escau, me’n talles

un ram.

M’agradaria la tira, ho desitjo tant!

si m’insuflaves la traça d’aquesta

PAU

CLAM DE DOL FINIT

CLAM
DE D♥L
FINIT
Com
Cordons
O quins
Set sous
M'hi vaig
Poder
Arribar
A enredar!?

Al meu amic Manel Mora

Sociolingüística 2000-2001

El pati de Lletres

Examen gener

Capvespre, i un plàcid

Sarcàstic ocell,

Manel, que ens deia,

a cau d’orella,

el que havia caigut

cauria, manual personal,

els temes que estàvem a punt

d’escometre. Recordo com si fos

ara trobant-te, a tu, i a l’Anna,

entre aules, i fent-la petar.

Després vas haver de marxar. I

fins a encetar l’etapa virtual,

la xarxa, de vida social,

aquesta, i en plena contesa

d’efervescència poètica, que

no ens vam tornar

a trobar. L’atzar en la viva poesia, l’atzar

en la xarxa

twitteriana: Recordo

com si fos ara un cop, discurs de nadal,

cap d’any, piulant a l’ensems, tots dos,

si tu, si jo, rajant del discurs

reial, presidencial.

L’etapa cupaire: trobant-nos en actes d’inici

campanya, o final; aquella assemblea, Cotxeres,

Municipalitats. L’atzar que hi fossis, un premi real, l’esclat. 
El teu somriure, un punt

càustic, i savi i atàvic, serè; proper, i

tendre, molt tendre. La teva

passió, argumentada i crítica.

Il·lusionada.

Sé que aquestes coses passen,

Sé que la vida ja ho té, això,

La doble cara: l’eternitat,

Però el buit que tu deixes en l’aparença és enorme:

Tan gran, profund, com la petja que inscrivies, al teu dia a dia,
en la nostra existència.
Adéu, Manel;

antic

i nou

amic, adéu

I fins a sempre.

AVI

Avui fa vint-i-tres anys

que vas morir, AVI,

I en recordar-te aquí a la terra

el que m’arriba directe
sempre
és el geni abrupte que et sortia i
la teva  puresa de cor.
Et duc tan endins que diria que et mostro
a la mínima embranzida, avi, esclato com tu.

Vas haver d’empassar-te la guerra
a l'Ebre

i traginar de per vida rosec de vençut.  

Baixaves a l’hort tot sol, com savi i geniüt

MUSSOL

Fumaves uns celtes que jo et contemplava,

admirada, enrotllar-los.

Mai t’ha titllat ningú  —segur!— de pesat

social, vull que més aviat sorgia, en tu, l’home-illa,

i, si alguna vegada glossaves batalla, era ben bé

que se’t demanava.

No hi ha dia que pensi en tu que no em requi

no haver-te explicat amb pèls i senyals, aquella vegada,

què coi estudiava: poètica medieval, ja veus, un cop

que m’ho interpel·laves; l’angúnia, la pressa cega, de pena.

T’agradava la meva

lletra. Et pujava a besar “boranit” quan tornava

divendres-vespres a casa, per sistema,

i sé que a tu et feia una joia immensa.

Morires en pau, el papa et bressava amb la càlida mà.
I sàpigues que, encara que et vas endur la meva llàgrima nostàlgica rere la tapa,

restes en mi (i el teu besnét Arnau també se t’assembla) per sempre.