AVI

Avui fa vint-i-tres anys

que vas morir, AVI,

I en recordar-te aquí a la terra

el que m’arriba directe
sempre
és el geni abrupte que et sortia i
la teva  puresa de cor.
Et duc tan endins que diria que et mostro
a la mínima embranzida, avi, esclato com tu.

Vas haver d’empassar-te la guerra
a l'Ebre

i traginar de per vida rosec de vençut.  

Baixaves a l’hort tot sol, com savi i geniüt

MUSSOL

Fumaves uns celtes que jo et contemplava,

admirada, enrotllar-los.

Mai t’ha titllat ningú  —segur!— de pesat

social, vull que més aviat sorgia, en tu, l’home-illa,

i, si alguna vegada glossaves batalla, era ben bé

que se’t demanava.

No hi ha dia que pensi en tu que no em requi

no haver-te explicat amb pèls i senyals, aquella vegada,

què coi estudiava: poètica medieval, ja veus, un cop

que m’ho interpel·laves; l’angúnia, la pressa cega, de pena.

T’agradava la meva

lletra. Et pujava a besar “boranit” quan tornava

divendres-vespres a casa, per sistema,

i sé que a tu et feia una joia immensa.

Morires en pau, el papa et bressava amb la càlida mà.
I sàpigues que, encara que et vas endur la meva llàgrima nostàlgica rere la tapa,

restes en mi (i el teu besnét Arnau també se t’assembla) per sempre.