Al meu amic Manel Mora

Sociolingüística 2000-2001

El pati de Lletres

Examen gener

Capvespre, i un plàcid

Sarcàstic ocell,

Manel, que ens deia,

a cau d’orella,

el que havia caigut

cauria, manual personal,

els temes que estàvem a punt

d’escometre. Recordo com si fos

ara trobant-te, a tu, i a l’Anna,

entre aules, i fent-la petar.

Després vas haver de marxar. I

fins a encetar l’etapa virtual,

la xarxa, de vida social,

aquesta, i en plena contesa

d’efervescència poètica, que

no ens vam tornar

a trobar. L’atzar en la viva poesia, l’atzar

en la xarxa

twitteriana: Recordo

com si fos ara un cop, discurs de nadal,

cap d’any, piulant a l’ensems, tots dos,

si tu, si jo, rajant del discurs

reial, presidencial.

L’etapa cupaire: trobant-nos en actes d’inici

campanya, o final; aquella assemblea, Cotxeres,

Municipalitats. L’atzar que hi fossis, un premi real, l’esclat. 
El teu somriure, un punt

càustic, i savi i atàvic, serè; proper, i

tendre, molt tendre. La teva

passió, argumentada i crítica.

Il·lusionada.

Sé que aquestes coses passen,

Sé que la vida ja ho té, això,

La doble cara: l’eternitat,

Però el buit que tu deixes en l’aparença és enorme:

Tan gran, profund, com la petja que inscrivies, al teu dia a dia,
en la nostra existència.
Adéu, Manel;

antic

i nou

amic, adéu

I fins a sempre.