CLAM DE DOL FINIT

CLAM
DE D♥L
FINIT
Com
Cordons
O quins
Set sous
M'hi vaig
Poder
Arribar
A enredar!?

Al meu amic Manel Mora

Sociolingüística 2000-2001

El pati de Lletres

Examen gener

Capvespre, i un plàcid

Sarcàstic ocell,

Manel, que ens deia,

a cau d’orella,

el que havia caigut

cauria, manual personal,

els temes que estàvem a punt

d’escometre. Recordo com si fos

ara trobant-te, a tu, i a l’Anna,

entre aules, i fent-la petar.

Després vas haver de marxar. I

fins a encetar l’etapa virtual,

la xarxa, de vida social,

aquesta, i en plena contesa

d’efervescència poètica, que

no ens vam tornar

a trobar. L’atzar en la viva poesia, l’atzar

en la xarxa

twitteriana: Recordo

com si fos ara un cop, discurs de nadal,

cap d’any, piulant a l’ensems, tots dos,

si tu, si jo, rajant del discurs

reial, presidencial.

L’etapa cupaire: trobant-nos en actes d’inici

campanya, o final; aquella assemblea, Cotxeres,

Municipalitats. L’atzar que hi fossis, un premi real, l’esclat. 
El teu somriure, un punt

càustic, i savi i atàvic, serè; proper, i

tendre, molt tendre. La teva

passió, argumentada i crítica.

Il·lusionada.

Sé que aquestes coses passen,

Sé que la vida ja ho té, això,

La doble cara: l’eternitat,

Però el buit que tu deixes en l’aparença és enorme:

Tan gran, profund, com la petja que inscrivies, al teu dia a dia,
en la nostra existència.
Adéu, Manel;

antic

i nou

amic, adéu

I fins a sempre.

AVI

Avui fa vint-i-tres anys

que vas morir, AVI,

I en recordar-te aquí a la terra

el que m’arriba directe
sempre
és el geni abrupte que et sortia i
la teva  puresa de cor.
Et duc tan endins que diria que et mostro
a la mínima embranzida, avi, esclato com tu.

Vas haver d’empassar-te la guerra
a l'Ebre

i traginar de per vida rosec de vençut.  

Baixaves a l’hort tot sol, com savi i geniüt

MUSSOL

Fumaves uns celtes que jo et contemplava,

admirada, enrotllar-los.

Mai t’ha titllat ningú  —segur!— de pesat

social, vull que més aviat sorgia, en tu, l’home-illa,

i, si alguna vegada glossaves batalla, era ben bé

que se’t demanava.

No hi ha dia que pensi en tu que no em requi

no haver-te explicat amb pèls i senyals, aquella vegada,

què coi estudiava: poètica medieval, ja veus, un cop

que m’ho interpel·laves; l’angúnia, la pressa cega, de pena.

T’agradava la meva

lletra. Et pujava a besar “boranit” quan tornava

divendres-vespres a casa, per sistema,

i sé que a tu et feia una joia immensa.

Morires en pau, el papa et bressava amb la càlida mà.
I sàpigues que, encara que et vas endur la meva llàgrima nostàlgica rere la tapa,

restes en mi (i el teu besnét Arnau també se t’assembla) per sempre. 

have a nice time, Cohen

Leonard Cohen, 1934-2016

─In your secret life,

My ♥

Cohen,
Have a nice time.

LLUNA (cançó de bressol per a adults)

Tu
Arribes 

Retuda
Com una
Que cau
A punta 
De nit
Al cau
I hi caus:
T’espera
I et cerca
I et bressa
I et besa
Com quart
De pruna
Nua
D’argent
Com arca
Encercant-te 
El cos
En forma de CE
La bella
La pulcra
La bruixa
L’eterna
DEa
LLUNA

repugnància extrema

Repugnància extrema
Vòmit pur
És el que em suscita
El cop de jou girbat per dalt
▬amb sengles fletxes▬
Que ens diposita de nou
▬i el sanciona▬
Entre les urpes de
Mandarins oligarques
Corruptes manaies
d'un Estat dictatorial.

Al meu cor, la tardor

Em plau la tardor;

m’encanta

madura d’estiu,

terrosa d’antic:

de dur

aquest any

passat

damunt les espatlles.

M’encisa i potser

m’enerva un xic

el repte de dur

a bon fi

aquest curs de riu 
que comença.

Et miro amb uns ulls

oberts

a pams,

ben clars,

tranquils;

amb l’ànima plena, circums-
pecta,

pautada per 
pont,

passera de calma.

Quin goig

més nou

més vell:

mistela a la pell.
Ardor

preciosa,

ocre-roja,

nimfa vellutosa,

madrona:

Al meu cor la

TARDOR