heura

Jardin des Plantes, Montpeller'11.

(sèrie montpelleriana, 2)

,

com pot ser

que com més fugi de mare

i més et digui que et passes

i així no et suporto,

o quan no em DIUS res,

més senti en el fons

que no puc viure

sense la teva EXIST-ència?

que ets la nina dels meus ulls

i donaria la vida

per tenir-te una mica

com quan eres petita,

propera:

eixerida,

com ara, si no et reca,

i amb aquella alegria

i vivesa un pelet (o 2)

circumspecta

—un és UN, què menys, a la vida—

però clara
i tan sàvia,

sencera.

(Montpeller, estiu 2011)