Jardin des Plantes, Montpeller'11.
(sèrie montpelleriana, 2)
,
com pot ser
que com més fugi de mare
i més et digui que et passes
i així no et suporto,
o quan no em DIUS res,
més senti en el fons
que no puc viure
sense la teva EXIST-ència?
que ets la nina dels meus ulls
i donaria la vida
per tenir-te una mica
com quan eres petita,
propera:
eixerida,
com ara, si no et reca,
i amb aquella alegria
i vivesa un pelet (o 2)
circumspecta
—un és UN, què menys, a la vida—
però clara
i tan sàvia,
i tan sàvia,
sencera.
(Montpeller, estiu 2011)
El nostre entorn també som nosaltres,
ResponEliminaperò no ens pertany.
Ai, Lu! Per primer cop et veig poc críptica en els versos. Suposo que han rajat a cor què vols. Ser mare és una tasca de fons, de comença un dia concret però que no acaba mai i que cada dia es reinventa. Només hi ha dues coses fixes.
ResponElimina1. Ells mai no s'imaginen què són per a nosaltres. Mai.
2. Tu no podràs evitar el que sents, com tampoc no podràs evitar que ella creixi.
Si et consola, et diré que, de mica en mica, tot torna al seu curs. D'aquí a un temps, els estirabots aniran minvant i tornarà una (relativa) calma.
M'han espurnejat els ulls. Enhorabona.
Preciós Lu, ho he comprés perfectament, tot tornará al seu lloc, l'Anna, ho ha dit tot, no s'ha deixat res, només cal esperar, res no et treurà de patir, uns temps, més que uns altres.Farà uns deu anys, jo vaig passar per aquest dificil camí, i eran dos, es porten molt poc, sempre pensas, que no te'n surts, al cap d'un temps el camí s'eixample.
ResponEliminaUn forta abraçade.
Molt sentit el poema, Lu!
ResponEliminaPoses en paraules el que en algun moment vivim totes les mares!
Estic d'acord amb L'Anna, la cosa s'acaba tranquil·litzant. Una amiga meva -amb tres filles adolescents i mestra d'institut- deia que amb ells, els adolescents, sempre es pot tornar a començar per forta que hagi estat la tempesta. En el fons ens necessiten molt i aquests moments formen part del seu creixement i afirmació com a persones.
Petonets i ànims!!