dijous, 9 de gener de 2020

t'esclata a la cara

Quan 
i tan para
doxal
t’esclata a la cara
el rebuig de l’altre,
que marxa
plantant-te al bell mig de la plaça
bo i plena, nostrada,
amb excusa buida, vàcua,
i el sol instint que et surt dels llavis
ha estat robar-li un petó, breu, trist, furtiu, que aquell, ell,
no enyora
ni poc
ni gaire (ho no
tes tant)
ans no se’n vagi, t’hi anés
la vida (o quasi),
quelcom
al fons
del cor del sol
es mou
i tot l’edifici traeix
profunda man
ca d’equilibri
trontolla, es somou,
s’esfondra,
de cop.
Cou. Cau. Avui. De
mà.
Ja està.
FINAL

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada