t'esclata a la cara

Quan 
─i tan para
doxal─

t’esclata a la cara

el rebuig de l’altre,

que marxa

plantant-te al bell mig de la plaça

bo i plena, nostrada,

amb excusa buida, vàcua,

i el sol instint que et surt dels llavis

ha estat robar-li un petó, breu, trist, furtiu, que aquell, ell,

no enyora

ni poc

ni gaire (ho no

tes tant)

ans no se’n vagi, t’hi anés

la vida (o quasi),

quelcom

al fons

del cor del sol

es mou

i tot l’edifici traeix

profunda man

ca d’equilibri

trontolla, es somou,

s’esfondra,

de cop.

Cou. Cau. Avui. De

mà.
Ja està.
FINAL