i l’empresa que ahir et movia,
frenètica,
mèlia,
il·lusionada,
en foradar amb el punxó la fusta
i engalzar-hi unes cortines
de finestreta de cuina.
Són de topos rojos,
groc,
blau,
blau,
verd,
a dues bandes exactes
mig nuades amb llacets.
Hi queden cenyides
i no,
ni de bon tros, escasses,
i per sota la gasa blanca
hi beslluma
aquella alegria
aquella alegria
entelada,
nítida,
inconfusible
que emanava de tu sola
quan jo era petita,
mare,
i pujaves les escales
amb embranzida,
la claror d'un altre dia.
(octubre 2010)
Hola Lurdes,
ResponEliminaÉs la primera vegada que visito aquestes golfes. M’ha encantat. I el poema “Els teus ulls” m’ha encisat de debò.
Una abraçada.
moltes gràcies, Shaudin...
ResponElimina(la vivència és molt recent, em va tocar emotivament i l'he volgut apuntar.)
una abraçada molt forta, i benvinguda!
Les cortines, el seu racó i aquella alegria entelada i nítida, t’amanyaguen amb malenconia i et porten a les coses familiars que la teva vida no ha oblidat i que ara t’estenen la ma amb la claror d’un altre dia. M’ha agradat molt.
ResponEliminaBonic poema dels ulls, la finestra per on veiem i en veuen.
ResponEliminaPossiblement, la primera referència del món exterior de l'infant que veu aprop.
Al llag de la vida anem veient més lluny.
"t'estenen la mà amb la claror d'un altre dia", la mateixa claror que espurnejava als ulls de la mare just abans d'ahir i en força dies --matí-matineta-- a la meva infantesa.
ResponEliminamoltes gràcies, Jordi, pel teu comentari, com sempre tan cenyit! (a la voluntat poètica de qui parla..)
Moltes gràcies pel comentari Joan, i per deixar-m'hi posar la imatge.
ResponEliminaVol ser un poema a unes cortines com a pretext, i a la solidaritat, la donació amorosa (maternal, fraternal), la il·lusió, el compromís i la renovació, com a fons, amb l'espurneig un pèl malencònic del record.
La finestra hi simbolitza això mateix: el camí en el dia a dia, és a dir la renovació, la vida. M'hi anava bé per tant com a fonament, i a més a més hi queda que ni pintada per al pretext: les cortines!
És molt bonic, Lurdes. I molt plàstic i sentit. L'alegria de la mare, renovada, en ajudar-te ara, quan ja no ets una nena, però amb la mateixa il·lusió i la mateixa importància per a tu, la receptora. Mai no deixem de ser les nenes de la mare, no?
ResponEliminasí, Anna, en el fons deu ser que no...! (malgrat que vagin passant dies i dies, i anys, i que es vagin fossilitzant sentirs i actituds a partir d'anècdotes i experiències, quotidianes i més transcendents, diverses).
ResponEliminai te n'adones quan menys t'ho esperes (d'aquesta incondicionalitat amorosa), la qual cosa entendreix i sents que ho agrairàs sempre.
petonets, guapa.
Que bonic, Lurdes!! Felicitats!
ResponEliminaDevem tant a les mares... com diu l'Anna Maria no deixem mai de ser les seves nenes. Jo també recordo la mare sempre activa, disposada, incansable.... els ulls de filla veien això, segur que les processons anaven per dins. També recordo les cortines, tan bé com les has descrites, Lurdes. Tot plegat records, quan et vas fent més gran més propers et semblen. Petons i gràcies!!
i pacient... malgrat que quan li semblava que havia de renyar, renyava en sec.
ResponEliminaera la cultura del treball, i una generació --o diverses, moltes, és la nostra tradició... (que diria jo ara sense por de semblar antiquada)-- plena de fortalesa i perseverança.
en summa: tot un model de dona, que tenia pros i també contres (jo mateixa m'hi he rebel·lat per activa i per passiva!), però el sentt de donació de fortalesa austera però fonamentalment amorosa, no els el pot sostreure ningú...
(i quina sort n'hem tingut!)
A vegades és la mare, a vegades és el pare, i a vegades són tots dos, o, dissortadament -també, a vegades- cap dels dos. Ens veuran així els nostres fills? Quina saviesa els sabrem transmetre? El poema m'ha fet humitejar els ulls, i no estava tallant ceba, i el constipat ja l'he ben curat.
ResponEliminaho tenim molt més complicat, crec (almenys jo) atesa la dispersió, mediàtica i de tota mena, regnant. de vegades penso que se m'ha endut una mena de marabunta, de descol·locada (convencionalment) que he anat fent les coses (convencionals).
ResponEliminano ho sé... de vegades això mateix tb els sobta i a la seva manera ho valoren, com a adolescents (o almenys ho vull creure!)
i a fer el que s'hi pugui, no? i traient de sota les pedres la calma (tb, almenys jo)..
Ostres Lurdes! No sé fins a quin punt, si és perquè l'has fet des de molt endins i m'ho has transmès, o és que m'ha despertat records meus de dins, de la meva infantessa, però avui el poema m'ha emocionat. Gràcies Lurdes!
ResponEliminaI perdona que hagi entrat tant tard, però ja saps que m'agrada fer-ho així, perquè també m'agrada llegir el comentaris de les teves amistats, que jo en això dels poemes i el domini de la nostra llengua, no hi tinc la ma trencada, i molts cops m'ajuden a entendre millor els poemes, perquè en saben més, i et coneixen millor que jo.
Una abraçada i salutacions a tots.
Pau, no diguis que en saps poc(?!!):
ResponEliminam'encanta la teva sensibilitat poètica, i estic contentíssima de poder-te oferir a tu també aquests poemes.
una abraçada ben forta.