Iogar el Quotidià

Estira bé el muscle

i concentra el neguit,

amic,

les branques s’enlairen

i albiren el cim

de l’oblit.

Per quines històries

polítiques mòmies

obvien la franja

del mig?,

sospires,

I et centres en l’arbre:

cireres primeres

ben fresques i belles

s’enfilen al cel,

mel,

I el quilometratge

si en fas ja 50

i l’escaig més o menys,

mussoles de sola

i els fills quina joia

són 2 i no 3?,

exemple,

La feina mileura,

que alegra i enerva,

i t’hi llança en picat,

a baix,

La cobra al biaix,

la fas i t’esperes

—lumbàlgia, no miris...—,

un quatre com bada,

t’aplanes de panxa

i hi escoles el cuc,

mut,

que llisca festuc,

Oi quina alegria

hi havia al teu rostre

quan deia la vida

la vull per a mi,

sí,

Repasses carbassa

la rauxa, la calma,

mirant-me,

que jo et tinc a tu,

pur,

I dreces la gata,

que miola, s’enrosca,

peus plans i t’enxarpa,

piràmide a l’alça,

i t’arrapa a peu dret,

cert,

a l’hora del te.

fogots

dibuix: Joan Grau, http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/98384/#comments

Madura Calidesa

o Dràstica Mesura,

Rampell ardent

de Poca-pausa

que et sobta a improvisada ultrança

Al metro, al tramvia, a l’aula

O en l’antic tàlem,

en rica i convulsa dansa,

O perdut en proves i primes actes,

ampul·losament vastes,

en pura letàrgia esparsa

de rutina renovada.

Que es llança tot d’una al teu cos

i l’amara

com energètic doll de llot

o bella màscara,

en si ja clàssica

i vitaminada,

de melmelada.

electra-dorment

I tant hi fa la puresa

agresta i clara, diamantina,

urbana que encara t’amara,

Electra-dorment,

Un fred humit, gebrat,

s’immiscia al plec de dins

de la teva geniva,

I aquella cara pètria

que d’antic et fitava

amb innocència

i nitidesa,

i que se’t feia meravella

i esperança,

aparenta ser amable

i t’ensenya dentetes

gèlides

mentre aprèn a cuinar un fricandó

(oi que bo...)

de la nova recepta que ostenta.

I els dies no passen.

I es desfibren les cabòries

teixides al fus virtuós,

Electra-dorment,

expert i destre,

i vell,

que filava sol

i com una seda

freda,

I se t’hi adormia el peu.

Vejam el Nou Any

,

punyetera migranya,

Carallarga

Capsigranya

que m’agafa de passada,

i la lumbàlgia

i mal de gola.

I força son

deixada a deure

d’anys d’afanys,

I dies

d’embranzides mal païdes

i aspirines,

de sàlvia difosa

i coldina.

La intenció era acudir
de nou

aquí

a poemar-hi el Passat,
que és monstre de 3 caps

—Geri-ó-net... abrivat—

antic i present,

que seu a la medul·la,

o al hara ocult

d’un,

I fer-hi afluir,

amb cert retard

però al caliu

i amb delit,

l’Home del Nas...

partit X 1000.

Però no puc:

«No em fila

qui enfila

amb niciesa

o per lleure

at The Wall»,

diu,

i avia tot digne,

I no hi ha sintonia

als 6 ítems

que em cal

—fundacionals—

nuar per niar:

l’agència i la faixa,

les obres, la pasta,

les claus i i la traça,

Sols em resta

la Consciència Interna

arrauxada,

rabiüda

i faluga:

a)

De mal d’esquena a balquena

i la punta de mala llet

(ai uix!...

a qui se li acut començar

a poetar

amb un renec!?),

i b)

Del deler,

atàvic i juganer,

però ben cert

i sincer

de voler per tothom

—ja virtual ja real—

un RE... (eeeei... : Orientat)

sorprenent i agradós,

i un

més que joiós

Nou Any.

[el dedico en especial a l'Anna M. Villalonga i en Manel Mora, amb amor]

albada

Com s’emboira segons com

i tempesteja

en una vida que sacseja...

Tot es tapa, com ara:

Ni una ratlla encarrilada

Ni un sol arbre

Ni pedra viària

no es veien,

I hi havia una roina,

temuda Gorgona,

tocada l’alba,

estels a l’abric i enlaire,

i la dansa, nuada.

Com en el toc verinós

que li adreces

si intueixes

que frueix

i ara t’ignora,

I el rampell se t’hi fixa

febril,

xardorós,

I no en els anys

plens de llamps

i de goigs

i de planys,

Que són tants,

Que no fèieu l’amor.

Tot ha explotat, ara,

diluint-ne l’atzucac,

El sol arbre, la pedra,

la via viària.

El dia es torna nítid

i beslluma

un bri de vida,

i d’alegria,

velada,

amb l’arribada

pusil·lànime

del sol.

Nadala laica

Dibuix: Joan Grau

Mare Natura,

Des de la meva humil figura

I sota aquest cel blau, net, clar,

Agredolç i encara coent, urbà,

Et voldria nuar en un lluent, ferm, fi,

i falaguer bé que greu enfilall de desigs.

1era:

—Agafa la terra i sacseja,

Vejam si anivella:

La gent sense sostre ni feina,

que en tingui, per exemple,

I QUI en robi que ho torni

I que pringui...

per sempre.

2ona:

—Endreça infortunis virals, si cal,

Escampa tranquil·les gripetes amb cua,

si volies,

però amb cura,

que creen defenses,

I arrenca i fulmina

com ara la sida.

Oi...?

I caldria (3era)

Enllestir la feinada d’estat:

—Quan en prendràs els grans caps

que es trobin i topin i petin o es rompin —ells—

en una taula de billar?

(Bola capilar, només: que lleu que és...)

Sento àngels fent dansa:

“Ni guerres cruentes

Ni bombes minades

O, que ganes, fem-hi flames...”

Però ara que hi som,

Mare (a la 4arta):

—No has sentit mai

d’un poble,

Catalònia,

del tot fart de ser colònia?

Tu que domines els astres:

Què tal si hi eleves ben alt l’Estelada

i que onegi en l’espai sideral

i oficial,

pinacle del Cap i Casal?!!!

—Majestuosa Mare Natura:

que em dius

que “hi caldria filar amb l’atzurat de la nit”,

crec, i del desig,

“sota la lluna roja”.

Però vejam qui atura ara el vell geni del nord,

jo dic,

que fibla amb el fred

i de nit.

...I potser la llum auroral,

cosida amb fil blau, també és bona,

Si arriba Nadal

I un nou any... ple de joia.

foc d'hivern

Els arbres són secs:

No hi ha prunes o peres

ni mongetes

ni tomàquets,

Tan sols un sembrat

de llarg a llarg

del tros

i dues rengleres de verdes bledes,

i tendres,

i enciams,

I 10 pams més enllà

una fina,

endreçada,

i tranquil·la

i verge

clapa d’espinacs.

Clous un angle de la senda

de la vida:

No t’hi encaparris

ni hi desficiïs,

cuca belluga, faluga,

que queden travesses

més noves i teves.

Agafa el nou mapa

de ruta

i percaça (a)ventura:

La que es beslluma

amb el sol que encalça

de mica en mica,

destre i exacte

dins la muntanya,

I que emmarca

com un quadre

l’àrid hort

de tardor hivernal,

i brillant,

de l’avi.

I ja estic:

Així m’ho han dit,

destil·ladet, te n’assabentis...,

1000 bèsties vàries,

acolorides

i enciseres,

que esgaripen i piulen

en pomeres

d’arran de riera.