albada

Com s’emboira segons com

i tempesteja

en una vida que sacseja...

Tot es tapa, com ara:

Ni una ratlla encarrilada

Ni un sol arbre

Ni pedra viària

no es veien,

I hi havia una roina,

temuda Gorgona,

tocada l’alba,

estels a l’abric i enlaire,

i la dansa, nuada.

Com en el toc verinós

que li adreces

si intueixes

que frueix

i ara t’ignora,

I el rampell se t’hi fixa

febril,

xardorós,

I no en els anys

plens de llamps

i de goigs

i de planys,

Que són tants,

Que no fèieu l’amor.

Tot ha explotat, ara,

diluint-ne l’atzucac,

El sol arbre, la pedra,

la via viària.

El dia es torna nítid

i beslluma

un bri de vida,

i d’alegria,

velada,

amb l’arribada

pusil·lànime

del sol.

Nadala laica

Dibuix: Joan Grau

Mare Natura,

Des de la meva humil figura

I sota aquest cel blau, net, clar,

Agredolç i encara coent, urbà,

Et voldria nuar en un lluent, ferm, fi,

i falaguer bé que greu enfilall de desigs.

1era:

—Agafa la terra i sacseja,

Vejam si anivella:

La gent sense sostre ni feina,

que en tingui, per exemple,

I QUI en robi que ho torni

I que pringui...

per sempre.

2ona:

—Endreça infortunis virals, si cal,

Escampa tranquil·les gripetes amb cua,

si volies,

però amb cura,

que creen defenses,

I arrenca i fulmina

com ara la sida.

Oi...?

I caldria (3era)

Enllestir la feinada d’estat:

—Quan en prendràs els grans caps

que es trobin i topin i petin o es rompin —ells—

en una taula de billar?

(Bola capilar, només: que lleu que és...)

Sento àngels fent dansa:

“Ni guerres cruentes

Ni bombes minades

O, que ganes, fem-hi flames...”

Però ara que hi som,

Mare (a la 4arta):

—No has sentit mai

d’un poble,

Catalònia,

del tot fart de ser colònia?

Tu que domines els astres:

Què tal si hi eleves ben alt l’Estelada

i que onegi en l’espai sideral

i oficial,

pinacle del Cap i Casal?!!!

—Majestuosa Mare Natura:

que em dius

que “hi caldria filar amb l’atzurat de la nit”,

crec, i del desig,

“sota la lluna roja”.

Però vejam qui atura ara el vell geni del nord,

jo dic,

que fibla amb el fred

i de nit.

...I potser la llum auroral,

cosida amb fil blau, també és bona,

Si arriba Nadal

I un nou any... ple de joia.

foc d'hivern

Els arbres són secs:

No hi ha prunes o peres

ni mongetes

ni tomàquets,

Tan sols un sembrat

de llarg a llarg

del tros

i dues rengleres de verdes bledes,

i tendres,

i enciams,

I 10 pams més enllà

una fina,

endreçada,

i tranquil·la

i verge

clapa d’espinacs.

Clous un angle de la senda

de la vida:

No t’hi encaparris

ni hi desficiïs,

cuca belluga, faluga,

que queden travesses

més noves i teves.

Agafa el nou mapa

de ruta

i percaça (a)ventura:

La que es beslluma

amb el sol que encalça

de mica en mica,

destre i exacte

dins la muntanya,

I que emmarca

com un quadre

l’àrid hort

de tardor hivernal,

i brillant,

de l’avi.

I ja estic:

Així m’ho han dit,

destil·ladet, te n’assabentis...,

1000 bèsties vàries,

acolorides

i enciseres,

que esgaripen i piulen

en pomeres

d’arran de riera.

Fira de Nadal

“On ets,

caliu humit

i punt resclosit

per bé que atàvic i viu, antic,

que vaig sentir al redós de la Seu

barcelonina

per allà aquell migdia llunyà

i desembrat

de 1979 o vuitanta?”

I

Fou tot de cop:

“Vine, amiga, i veuràs com ballem”,

et deia un titella penjant sota un fil,

o 2, o 3,

reien virolades ninetes de dit

i tu avançaves i badaves,

meravellada:

que si anells de plata i àmbar,

arracades nacarades

i agendes de cartó pedra,

braçalets de cuiro negre

i fireta per la canalla...

Era un no dir,

t’aturaren unes essències amb pedigrí:

sàndal de taronja, liles i roses, i patxul•lí

dins unes fines varetes de vidre

—que serien regal del tió de cap d’any

tan a punt d’avenir.

I heus-ne el bateig:

Et vas ben amarar de nèctar firal llucienc

i en vas sortir

—allà entre els avets, amb 4 cintes daurades

i estel per a l’arbre—

ben embriaga: seduïda i entregada.

II

Un segon cop, enmig i entre tants,

de fira,

fou amb l’heura enfilada al teu si

o al seu ris.

El sol refilava igual, a esquitllentes

per entre els junts de les pedres

—i el doll de parades esteses—

dels murs del carrer del Bisbe,

del Palau i de l’Ardiaca,

i en refulgia l’art i la màgia artesana.

III

Però enguany t’hi apropes sola

un diumenge al vespre,

tothom té coses

i molta pressa:

Veus Zapa i Obama ajupits al pessebre,

i 3 dignes passades d’art del que és de sempre:

ni jerseis de llana

—pura—

ni cavalls de fusta.

Boles i simbombes, ramets de fortuna,

ja pleguen ja tanquen, que arriba la pluja.

"No hi ha arracades de plata

que juguin avui a la rata

emmirallant-te des del cau,

Ni tu avances intrigada entre nosaltres,

en renglera breu i sobtada,

ara,

tocant a ca-laietana."

"poema èpic"

Imatge: "Shakespeare is universal: Titania in Shangai", labuenaventura.livejournal.com/

Al meu fill

Hi havia una vegada 2 Dracs:

L’un vermell, molt cepat,

1 sol cap i garrativat,

L’altre verd, desnerit,

de 7 caps que giraven arreu,

amb destresa i a pleret

pels més recòndits racons de l’univers,

destapant fet i fet tòrrids secrets d’alcova i untosos afers,

tant si fos de temps remot com de rabiosa vigència.

Com si fos... sin enemics.

I hi havia en Marc,

que tenia por de l’aigua

com l’Arnau,

Que fa anys i panys que ja no,

i neda com Posidó,

Que lluu una veu greu i és gran,

i deleja atàvic amb trucs de màgia

com ara, amb l’art de la nigromància,

feia un metge fraticel i medieval, Vilanoví;

i amb la fal·lera abismal

del celebèrrim homònim

Comtal:

“oli”ejant però amb perícia ara sí

dalt del negre dosser d’un patí.

Que no li demanis del curs

(2n d’eso, l’institut),

i en canvi a balquena de gats i pedres,

i muntanyes grimpables i bicis i platges,

o que et faci un ou ferrat...

Que guarda amb ànsia a la butxaca

les claus del terrat:

«—Ei, ma..., que te les deeeeixes!!!,

espera’t, espera’t, que et passo al davant.

Mira l’elfa escabellada que es passeja

a la teulada

sense ombra ni traça

(li va volar d’una il·lusionada puntada de vara...),

I el Drac Fort i el Fitador!»

Diuen que es lliuren, a l’alba, a un combat estelat:

—Entrem forts i amb embranzida i filant-ne, a la vida!

com si entréssim en un joc.

breu especulació poetada sobre el caràcter de les Muses i la condició humana

Imatge: "Erato, Muse of Poetry" (1870), Sir Edward John Poynter.

Com deus riure-te’n,

O Èrato, musa

(com l’èpica Cal·líope, Euterpe

o la glamorosa Talia),

de les ínfules mortals,

dels nostres pobres i minsos afanys

—qui poeta qui dibuixa

qui musica qui figura—

que malden per tenir-te ben d’ells

i dels Altres també, però menys:

mal m’està dir-ho,

i si Els sobreïxes i ens minves envers,

ni que sigui una trista engruna,

ens entra una bilis profunda,

bé que possiblement breu

i per tant més que roent,

que ens fa malviure,

per un moment,

Però que, parada enllà i mirada al ras,

l’activitat gloriosa de l’Altre,

incita,

com energètica matriu,

aquell qui es relaxa i feineja al bell niu

—ull centrat en el propi art

i en el melic.

Lírica Èrato!:

Que no és gens cert que acaronis mai,

ni al biaix,

el breu i llampant mortal,

i que, en cas que et tinguin de cara,

els hi ets només prolífica en somriures,

i d’ironies,

i mitges tintes,

una gran gamma.

“poema a l’heura”

A la meva filla

Poema a l'Heura

,

la que s’arrapa i escampa

pels vells murs d’aquí a les cases

o en castells

o al llarg dels arbres,

i s’hi enfila amb una fibra

secularment present

(—la sents...?)

però alhora sedosa i turgent.

Que és igual com t’arrapaves,

—o no—, a mi.

Eres rodona,

petita,

viva,

nousortida de dintre meu

i em miraves expectant,

ulls perlats oberts i enlaire,

i em demanaves el què,

com en un dir:

“Què és el que m’espera, ara,

què tal anirà després?”

(—d’aquell jorn ençà, amor,

he anat sabent que et diria

que ens entendríem de cor!)

No et feies gaire amb les nines,

et mirava i m'esmunyia,

ni tampoc molt amb cuinetes

sinó amb contes i novel·les.

No t’enredaven els Reis

(“són de mentida, oi?”):

2 anys en 3 dies tindries,

petita eixerida,

les princeses eren “prinses”.

I sí que et plaïen les fades

(«que deixen polsim de plata

a la cara dels nens que fan bondat

—i que han acabat de sopar, és clar—

i argentegen l’endemà...»).

Ara el que sé és que no et sé per moments,

o no gaire,

si bé sé que t’encisa el violí,

doneta d’aigua,

i la germana holanda,

i els gals i la britània;

que tens per suprema delícia

nereides i gessamines,

I que em llisques, salvatgina i tendra,

entre els dits

i et voldria enrinxant-te àgilment al meu si,

com t’enrinxes a la vida.