Fira de Nadal

“On ets,

caliu humit

i punt resclosit

per bé que atàvic i viu, antic,

que vaig sentir al redós de la Seu

barcelonina

per allà aquell migdia llunyà

i desembrat

de 1979 o vuitanta?”

I

Fou tot de cop:

“Vine, amiga, i veuràs com ballem”,

et deia un titella penjant sota un fil,

o 2, o 3,

reien virolades ninetes de dit

i tu avançaves i badaves,

meravellada:

que si anells de plata i àmbar,

arracades nacarades

i agendes de cartó pedra,

braçalets de cuiro negre

i fireta per la canalla...

Era un no dir,

t’aturaren unes essències amb pedigrí:

sàndal de taronja, liles i roses, i patxul•lí

dins unes fines varetes de vidre

—que serien regal del tió de cap d’any

tan a punt d’avenir.

I heus-ne el bateig:

Et vas ben amarar de nèctar firal llucienc

i en vas sortir

—allà entre els avets, amb 4 cintes daurades

i estel per a l’arbre—

ben embriaga: seduïda i entregada.

II

Un segon cop, enmig i entre tants,

de fira,

fou amb l’heura enfilada al teu si

o al seu ris.

El sol refilava igual, a esquitllentes

per entre els junts de les pedres

—i el doll de parades esteses—

dels murs del carrer del Bisbe,

del Palau i de l’Ardiaca,

i en refulgia l’art i la màgia artesana.

III

Però enguany t’hi apropes sola

un diumenge al vespre,

tothom té coses

i molta pressa:

Veus Zapa i Obama ajupits al pessebre,

i 3 dignes passades d’art del que és de sempre:

ni jerseis de llana

—pura—

ni cavalls de fusta.

Boles i simbombes, ramets de fortuna,

ja pleguen ja tanquen, que arriba la pluja.

"No hi ha arracades de plata

que juguin avui a la rata

emmirallant-te des del cau,

Ni tu avances intrigada entre nosaltres,

en renglera breu i sobtada,

ara,

tocant a ca-laietana."