Pitjar l’embragament
i moure marxes
amb suavitat.
Giravoltar el volant
ben destrament
—que somrigui,
ell...—
i amb un manyac.
Contornejar el revolt
sense sotracs
costeruts
ni cap estirabot
—sobretot si ja hi ha
confiança.
i un hi posa una mica
de cara.
Em cal dominar
marxes breus, tranquil·les
(i de quina manera...),
junt amb la pruïja
de no revoltar-me
si em queda l’efecte
que estic massa enrere
i no hi dono l’empenta.
—Però amic, amor:
mira com costa aparcar
ni que sigui a rècules rectes
o igual posant-lo al gairell...
(...que de què?, no ho sé!),
igual com frenar o endreçar
una emoció
o també una forta pujada de Do.
—Amic, amor:
Crec que el que em cal
és punt més d’atenció
o i més contemplativa
ni que fos teledirigida, si escau;
De fet no és per res ni té més,
a veure...
Si no que després s’encallen els frens
i em passo de vena,
o hi ha d’altra banda que perdo l’espit
i no m’entra ni de broma la cinquena.
