BATALLETA EN CAMP CLOS. memòria en prosa

fotos: Tots Sants del 93; un mes, i mig, després.

A mi m’han passat tres coses bèsties a la vida, en el sentit d’extremes; quina més, quina menys... La primera va ser un accident anant badant pel carrer que em va costar un traumatisme craneoencefàlic, al 82; la tercera, la crisi d’ansietat i pànic (tot plegat atac de nervis) de bo i fa tres anys, a l’11; i la segona, la diré ara.

Fa 20 anys i escaig. Era un dia que havia decidit quedar-me a treballar fins tard: l’endemà feia festa per un examen (literatura romànica medieval de segon, me l’havia deixada per setembre, fa falta valor!!!) i m’havia proposat acabar tant sí com no de revisar el joc de proves que tenia entre mans (un estudi força extens sobre toponímia en els peixos, d’una reconegudíssima patum... me’n recordaré tota la vida).

Eren les 7,30, ja ho tenia enllestit. Jo que sí compto els espais —tasca necessària entre el gremi, per facturar—, valoro, aplego paperam (proves i original, 2 piles adjuntes) en goma d’aquelles elàstiques de pollastre, hi escric el nom; agafo patracol i bossa i enfilo marxant: passadís enllà, escala de cargol amunt, un pipí en passar pel bany de dalt, i porta enfora, que a ca-d’una hi falta gent...

Tot plegat pura intenció. Perquè en ser gairebé al final del passadís de baix (una servidora laborava al soterrani), tot de cop es va fer fosc. Fosc i negre... no s’hi veia res! I vaig exclamar: “H****A***A!!! ... la Paquita [dona de fer feines] ja deu ‘vè marxat!!! I ha apagat els llums!!! I jo no tinc ni un putuencenedor...” (havia deixat de fumar) “i ara QUÈ faig??!!!!”. Tampoc tenia mòbil (encara no tothom en duia sempre a sobre, era al 93). Em quedava per salvar la dita escala de cargol, plena d’un tou de buit circumdant, a cada esglaó, i era bon punt temerari, a les fosques, però ho podia intentar. Un calfred corregué per la meva espinada (i ara que intento contar-ho, encara m’hi corre...).

...Tampoc. No vaig poder pujar perquè tot de cop: fiiiiiiiiuuuuuusshhh... em va engolir la terra. Així com ho dic, i vaig anar a petar de cul en un sot... SÍ: un altre “sótan” dins el soterrani, encapsulada com en un joc de nines russes... Hi havia allà sota tot ple de deixalles, greix, porqueria llefiscosa, pura, dura, i jo allà terra: al dedins de la terra, per ser més exactes, a les fosques, i sense saber-ho ningú. Encara com no vingueren rates. Vaig veure (buf! és un dir...) que havia anat a parar al fons del forat del muntacàrregues. Ras i curt. I em va agafar por. Em vaig posar a cridar: “AJUUUUUUUUUDAAAAAA!!!! SISPLAAAAAAAAUUUU..... VENIIIIIIIUUU!!!!”... Sé que vaig fer: “SOCOOOOOOOOORSSSS!!!!!”, i tot seguit vaig pensar: “No m’entendrà ningú!”, i jo que esgaripo en comptes: “SOCOOOOOOOOOORROOOOOO!!!” Però ningú, ni ase ni bèstia... Feia no sé quant que estava allà, moooolt... El que més temia, siguem-hi francs, no era passar-hi la nit, sinó que arribés algú l’endemà al matí mig clapat i engegués muntacàrregues avall...

I finalment em vaig alçar. No és que m’hagués habituat a l’espai, ni de bon tros, però ja avorrida de cridar per res... degué ser com “fer un pensament” de manera inconscient. Era un forat una mica més alt que jo, allà on era, vaig aplegar trastos (patracol proves, bossa) i els vaig deixar, sense veure-hi borrall, a fora. I vaig treure mans i agafar un impuls fort, sostenint-m’hi, cos enfora, i vaig sortir... d’unaputavegada. En fi. 

La idea era buscar un lloc millor per seure (arribar a un telèfon... Com no se m’hagué acudit abans, de tirar enrere, en lloc de tirar endavant cap al forat, ara que hi penso??!). Hi havia una petitíssima claraboia al sostre, vaig retrocedir a les palpentes cap al meu despatx i tot d’una vaig pensar en la lot que jo mateixa havia deixat dijous passat a la taula gran. Vaig arribar-hi, palpar i el primer que hi hagué: LA LOT.

(És com allò d’aquell somni amb un munt d’entrebancs insalvables i que, consecutivament i en l’últim moment, se’t resolen tots... L’heu tingut mai?) No cal dir que vaig encendre la lot, vaig pujar, vaig deixar el joc de proves a qui esqueia, nota concisa i esquerpa, i fugim fujam, cames ajudeu-me, negra nit negra al carrer. En arribar a casa eren 3 quarts d’onze, el meu (aleshores) marit ni es va sobtar de veure’m arribar a aquella hora (són ganes...), vaig haver un dormir amb un tou de malsons, per què degué ser? I l’endemà vaig entre-estudiar amb molta menys gràcia que pena, l’examen 
un 5.

L’endemà passat, en arribar a la feina, vaig parlar amb tots els caps. No va ser el millor joc de converses del món, on vas a parar i què us he de dir; per estalviar-vos-les totes. Només un detall: Vaig aprofitar per comunicar-li a l’autoritat laboral pertinent el meu embaràs de 2 mesos. 7 llunes després, l’Heura.