imatge: http://archives.chennaionline.com/health/homoeopathy/2004/09homoeopathy08.asp
Quantes pessigolles
que’m zigzaguegen la gola
Quins cops de timbal
que’m percutegen a la ment.
Tinc la cara encapsulada
Les oïdes em ressonen
I els narius...
M’ha dit un dit,
intrèpid expedicionari que fóra
que si, sigil·losament,
hi pugés,
es perdria en apelagosa malesa
de vell aiguamoll de gatoses
o de plastilina verda.
El cap em maqueja per dins,
tenaç i persistent,
enfilat a la meva figura
que li fa de columna
extàtica i sedent
allà a un banc del Cap,
sinusítica perduda,
entre el brogit de moltíssima gent
fent cua.
L.Estruch, novembre'10
fent cua.
L.Estruch, novembre'10
Algun t'ho havia de dir .. NENA ETS GRAN ¡.. Petonets ¡
ResponEliminaostres, Trini, quina sorpresa. pots comptar, però moltes gràcies (tb per venir!)...!
ResponEliminahahahahah. Que fort. Escatològicament (barroc?) d'estil vallfogonesc.
ResponEliminaHahaha. Tinc la cara encapsulada. Que gran.
Està molt bé poder riure dels propis mals, però cuida't i rentat el dit.
Hola, Lurdes!
ResponEliminaM'agrada això de barrejar la ciència i la poesia!! Noia, si en aquest estat ets capaç d'escriure això, és que, com diu la Trina, ets GRAAAN!!!
Has posat en paraules un estat que molts hem experimentat.
Gràcies i cuida't moooolt!!!
carpe diem.
ResponEliminasí que el tema és barroc.
i nena: jo no he dit en cap moment que el dit hi hagi pujat, e?
petonet... (crec que ja m'he curat, o quasi.)
Teresa:
ResponEliminade debò que l'esbós el vaig escriure al Cap: jo quan hi vaig prenc de tot, llibre, paper, boli, quan els meus fills eren petits paper quadriculat per jugar a barcos... perquè no m'acabin agafant tots els mals en l'espera (menys el que m'hi feia anar... : a vegades he acabat sentint-me fins i tot ximple per anar-hi per "tan poca cosa", el mal del principi té fins i tot temps per fer-se gairebé innocu).
ara els Caps estan que peten. aq dia de la sinusitis vaig topar amb un grup de pacients donat a fer-la petar i em van preguntar si n'estava escrivint la història-memoràndum... (com que, a més a més, ja poca gent porta paper i boli a aquests llocs, i menys hi poeta!) hehe: foren ganes!
Caram Lurdes! Què ha estat aquesta sinusitis la culpable de tots aquests dies de silenci? No en sabia res... Espero que et millories ben aviat.
ResponEliminaUna mica escatològic, però Déu n'hi do! Quina manera de saber descriure aquest estat en poques pa...raules. Em sembla que has sabut que tots compartim per uns moments el teu malestar, despertant les nostres experiències sobre el tema.
En quant al vídeo, sempre em sorprens agradablement, el tema "Tan de bo fossis aquí" del Pink Floyd, probablement sigui la cançó que he tocat a la meva vida, sol o acompanyat. En el seu temps era una autèntica peça musical obsessiva, com el "Fum damunt l'aigua" dels Deep Purple.
Gràcies per despertar bons records musicals, dels altres no tant... Hehe ;-)
Una fota abraçada i que et milloris!
Sí, sí, el poema està molt bé, i tant, però això del dit és una mica fastigòsssssssssss, 'plastilina verda', marrana !!!!!! hahahahahaha..... Ai, no sé, una mica llefiscós tot plegat ;) Molt guapa la rima, sí:
ResponElimina"El cap em maqueja per dins,
tenaç i persistent,
enfilat a la meva figura
que li fa de columna
extàtica i sedent
allà a un banc del Cap,
sinusítica perduda,
entre el brogit de moltíssima gent"
Pau! aquest PINK floyd l'hi he posat pel to: la melangia agredolça que traspua acorda del tot amb el meu estat en anar fent el poema. (que d'altra banda explica una dolència endèmica, recurrent en mi: tinc sinusitis periòdicament des de fa molts anys, una va aprenent a atemperar-les, però hi tornen. els records i la impressió que em suscita "el mur", tb. són part de mi.)
ResponEliminatb em va anar sortint expressant la quotidianitat de la cosa.
els 1rs vv anant a treballar i començant a sentint-me malament, després al Cap, com dic a dins. i amb l'humor del dit. som senzillament el que som. carpe diem.
una abraçada ben forta, Pau.
"...fent cua", Jordi.
ResponEliminaaquí hi apunta la crítica social que igual desenvoluparé un altre dia.
(i no és marranu...: el dit que M'AFIGURO que puja al nas intrèpidament és senzillament el mitjà --poètic-- amb què explico el to pastòs i verd de les excrecions nasals... sinusítiques, que òbviament jo he d'anar controlant bo i al damunt del klínex...)
una abraçada ben forta.
Quins cops de timbal que'm percutegen a la ment..
ResponEliminaSembla el començament d'un obre de Parsifal!!! del dolor en fàs poema, que gran ets Lùlu.. Silvia Platt era tambè una patidora "sinusital" oi?, tot ell, jo no el trobo escàtologic, jo el trobo plè de raò i sufriment.. que els que hem passat per aquestes fases sabem bè que es tindre el cap encapsulat. bona mùsica jo l'escolto encara.
Quasi tot el vas possat està en la meva "particular discoteca" per dir-ho sencillament.
Jo vaig conseguir d'un herbolari del barri, en l'època mès forta i cruenta d'aquests cops de timbal.. unes herbes que mai va voler dir-me que eran, però habien de bollïr quasi 2 hores, fins al dia següent no podia "inspirar",però va ser lo millor que he pogut tindre mai per aquest zum, zum, que fins i tot a les fosques mès d'un dia vaig tindre que quedar.. tancada i barrada sence sentir ni el mès mìnin soroll.
L'herbolari ja no i ès, jo amb l'edat he conseguit , com dic sempre, mès arrugues però més calma en certs mals de joventud.. ara ja no tic sinusitis.. encara que me la van "aspirar molts cops"i si faig reconte tincs molts malts de cap per aquests no son encapsulats!!!
Un ingeni de poema un poema ingeniòs...
bona tarda amiga.
moltes gràcies, Mercè, guapa!
ResponEliminajo m'ho vaig fent amb sàlvia --encostipats, fogots i mena de dolors de cansament que una ja se sap: tb prenc soja--, i per la sinusitis en concret amb aigua amb sal, i un exercici de ioga que es diu "pistó" (fuelle) i que es tracta d'expulsar la mucositat de cop i alhora flexionar equilibradament genolls i braços. cada matí.
però quan vénen, vénen (carpe diem), i aq en el meu cas són infeccioses: em cal antibiòtic per fer net.
Hola Lourdes, m'agradat el teu poema, no tinc paraules per decriure'l, perque no soc intel·lectual, però l'he trobat divertit i molt ingeniòs.
ResponEliminaPerdona el meu atreviment.
Una salutació.
moltes gràcies Anònim!
ResponElimina(què "perdona" ni què nassos, si estic ontentíssima que hagis entrat a comentar!! encantada de conèixe't. qui ets?)
Jo sempre he tingut sinostosis, no mata però no es cura.
ResponEliminaUn embús al nas i els mocs sempre amunt i avall, i de tant en tant sembla que es fiquin a les orelles, als queixals, al cervell... Uf!
Paciència, s'ha de conviure amb les noses, sinó encara fan més nosa.
I al CAP, quan em fan esperar massa, vaig a secretaria i faig una queixa.
La teva destresa poètica ha arribat a un grau que queda constatada en l’art d’escriure versos sobre les molèsties de la sinusitis. El vídeo i la música de Pink Floyd extraordinari.
ResponEliminahe deixat un comentari i no està????
ResponEliminacatxisssssss
(sí que hi és, Mercè...)
ResponEliminales meves sinusitis són infeccioses, Joan, les reconec de seguida (pel mal de cap: jo no sóc de tenir-ne) i em cal l'antibiòtic per eradicar-les. pel que fa al Cap... "si em fan esperar massa": jo, si hi prenc paper i boli i/o llibre, el temps em passa volant. si m'ho deixo, un avorriment i una sensació de perdre el temps terribles. els Caps...: ara estan saturats i no donen l'abast. la queixa... s'ha de fer, però igual te la contesten, educadament, al cap d'un any.
moltes gràcies, Jordi!
ResponEliminaem dec atendre al bloc, hehe...: la Nausica "es complau en l'aventura quotidiana".
no, de debò: poetar sobre les angúnies quotidianes ajuda si més no a neutralitzar-les, crac, que no es facin tan pesades (i a més a més m'ho passo tan bé...!!!).
Molt bona!! Que et milloris!!
ResponEliminaja estic bé. moltes gràcies, Judit! petonet.
ResponEliminaHa, ha, ha!!!! Sense ganes m'has fet riure. Ets atrevida i enginyosa. Una poesia poc poètica versada sobre la vida real.
ResponEliminaM'ha encantat! M'agraden les coses tal com són, a més, ja m'hi trobava, doncs jo també peco de sinusitis. Què hi farem!!
Una abraçada molt expressiva, però sense mocs.
ui sí sense mocs, Maria Teresa! (ara ja m'ha passat, toquem ferro...). una abraçada ben forta.
ResponEliminaPobre dit, el que t'ha dit... un dit valent, i com que dels 10 de la ma no tenies cap voluntari, l'hauràs anomenat a dit. Quina aventura haver d'explorar les gelatinoses i espesses aigües nasals.
ResponEliminaFins ara, associava la sinusitis a la serp Kaa del Llibre de la Selva... Ara, amb el teu poema, t'has guanyat l'associació.
Realment descrius les sensacions de quan un es troba malament hi ha d'anar al CAP, de manera molt identificable, rítmica, i que m'arrenca un somriure còmplice, de boca torçada.
haha... no l'he nomenat a dit, era un plantejament figurat, insisteixo.
ResponEliminaha estat facilet de fer, ha brollat així de real pq és justament el que m'hi passa (imatgeria a banda, oi), i aleshores un s'hi relaxa (i a fe que al Cap un té temps de fer-ho!) amb una mica d'humor o ironia i ja està.
una abraçada, Pep!
Dons si que ha quedat el meu escrit, debia anar massa depressa a veure si s'habia publicat!!!
ResponEliminaja veig que fàs tot el pots i mès per allaugerir tan *d'estropici* encapsulat...Jo vaig tindre sort amb el màgic herbolari, la meva filla a tingut que passar per la clìnica d'ons estessa a terra hem va quedar, i desprès d'un xute a la vena i una medicaciò adecuada va tirant, però no et pensis que ara encara en tè de mingranyes però crec que es de tant treballar i de no poguer descansar una mica el seu còs dels nervis i angoixes que reporta la seva feina, ( que tot es per avans d'ahir), ha llegit el teu poema i sembla una radiografìa del que ella a passat, dones!!!, pocs del altre sexe trobaràs amb aquest problemes.. Per això s'en diu sexe masculì, rès a veure amb el femenì.. jjjjj
bon dia, Mercè!
ResponEliminajo no en tinc mai de migranyes, per això detecto de seguida les sinusítiques.
una abraçada ben forta a la teva filla, i endavant les atxes!
(diuen que el secret és anar fent coseta per coseta, l'una al darrere de l'altra... però s'ha d'anar amb compte pq elles sovint es discuteixen, barallen, barregen i queden difuminades: i un dia una es descobreix al damunt del munt de cosetes trencades, cama ací cama allà, i sense saber fer-hi res. costa.)