dilluns, 28 de desembre de 2009

albada


Com s’emboira segons com

i tempesteja
en una vida que sacseja...

Tot es tapa, com ara:
Ni una ratlla encarrilada
Ni un sol arbre
Ni pedra viària
no es veien,
I hi havia una roina,
temuda Gorgona,
tocada l’alba,
estels a l’abric i enlaire,
i la dansa, nuada.

Com en el toc verinós
que li adreces
si intueixes
que frueix
i ara t’ignora,
I el rampell se t’hi fixa
febril,
xardorós,
I no en els anys
plens de llamps
i de goigs
i de planys,
Que són tants,
Que no fèieu l’amor.

Tot ha explotat, ara,
diluint-ne l’atzucac,
El sol arbre, la pedra,
la via viària.
El dia es torna nítid
i beslluma
un bri de vida,
i d’alegria,
velada,
amb l’arribada
pusil·lànime

del sol.

dimecres, 23 de desembre de 2009

Nadala laica

Dibuix: Joan Grau

Mare Natura,

Des de la meva humil figura
I sota aquest cel blau, net, clar,
Agredolç i encara coent, urbà,
Et voldria nuar en un lluent, ferm, fi,
i falaguer bé que greu enfilall de desigs.

1era:
—Agafa la terra i sacseja,
Vejam si anivella:
La gent sense sostre ni feina,
que en tingui, per exemple,
I QUI en robi que ho torni
I que pringui...
per sempre.

2ona:
—Endreça infortunis virals, si cal,
Escampa tranquil·les gripetes amb cua,
si volies,
però amb cura,
que creen defenses,
I arrenca i fulmina
com ara la sida.

Oi...?
I caldria (3era)
Enllestir la feinada d’estat:
—Quan en prendràs els grans caps
que es trobin i topin i petin o es rompin —ells—
en una taula de billar?
(Bola capilar, només: que lleu que és...)
Sento àngels fent dansa:
“Ni guerres cruentes
Ni bombes minades
O, que ganes, fem-hi flames...”

Però ara que hi som,
Mare (a la 4arta):
—No has sentit mai
d’un poble,
Catalònia,
del tot fart de ser colònia?
Tu que domines els astres:
Què tal si hi eleves ben alt l’Estelada
i que onegi en l’espai sideral
i oficial,
pinacle del Cap i Casal?!!!

—Majestuosa Mare Natura:
que em dius
que “hi caldria filar amb l’atzurat de la nit”,
crec, i del desig,
“sota la lluna roja”.
Però vejam qui atura ara el vell geni del nord,
jo dic,
que fibla amb el fred
i de nit.

...I potser la llum auroral,
cosida amb fil blau, també és bona,
Si arriba Nadal

I un nou any... ple de joia.




dimarts, 15 de desembre de 2009

foc d'hivern


Els arbres són secs:

No hi ha prunes o peres
ni mongetes
ni tomàquets,
Tan sols un sembrat
de llarg a llarg
del tros
i dues rengleres de verdes bledes,
i tendres,
i enciams,
I 10 pams més enllà
una fina,
endreçada,
i tranquil·la
i verge
clapa d’espinacs.

Clous un angle de la senda
de la vida:
No t’hi encaparris
ni hi desficiïs,
cuca belluga, faluga,
que queden travesses
més noves i teves.
Agafa el nou mapa
de ruta
i percaça (a)ventura:

La que es beslluma
amb el sol que encalça
de mica en mica,
destre i exacte
dins la muntanya,
I que emmarca
com un quadre
l’àrid hort
de tardor hivernal,
i brillant,
de l’avi.

I ja estic:
Així m’ho han dit,
destil·ladet, te n’assabentis...,
1000 bèsties vàries,
acolorides
i enciseres,
que esgaripen i piulen
en pomeres

d’arran de riera.

dimarts, 8 de desembre de 2009

Fira de Nadal




“On ets,

caliu humit
i punt resclosit
per bé que atàvic i viu, antic,
que vaig sentir al redós de la Seu
barcelonina
per allà aquell migdia llunyà
i desembrat
de 1979 o vuitanta?”

I
Fou tot de cop:
“Vine, amiga, i veuràs com ballem”,
et deia un titella penjant sota un fil,
o 2, o 3,
reien virolades ninetes de dit
i tu avançaves i badaves,
meravellada:
que si anells de plata i àmbar,
arracades nacarades
i agendes de cartó pedra,
braçalets de cuiro negre
i fireta per la canalla...

Era un no dir,
t’aturaren unes essències amb pedigrí:
sàndal de taronja, liles i roses, i patxul•lí
dins unes fines varetes de vidre
—que serien regal del tió de cap d’any
tan a punt d’avenir.

I heus-ne el bateig:
Et vas ben amarar de nèctar firal llucienc
i en vas sortir
—allà entre els avets, amb 4 cintes daurades
i estel per a l’arbre—
ben embriaga: seduïda i entregada.

II
Un segon cop, enmig i entre tants,
de fira,
fou amb l’heura enfilada al teu si
o al seu ris.
El sol refilava igual, a esquitllentes
per entre els junts de les pedres
—i el doll de parades esteses—
dels murs del carrer del Bisbe,
del Palau i de l’Ardiaca,
i en refulgia l’art i la màgia artesana.

III
Però enguany t’hi apropes sola
un diumenge al vespre,
tothom té coses
i molta pressa:

Veus Zapa i Obama ajupits al pessebre,
i 3 dignes passades d’art del que és de sempre:
ni jerseis de llana
—pura—
ni cavalls de fusta.
Boles i simbombes, ramets de fortuna,
ja pleguen ja tanquen, que arriba la pluja.


"No hi ha arracades de plata
que juguin avui a la rata
emmirallant-te des del cau,
Ni tu avances intrigada entre nosaltres,
en renglera breu i sobtada,
ara,

tocant a ca-laietana."

dimarts, 24 de novembre de 2009

"poema èpic"


Imatge: "Shakespeare is universal: Titania in Shangai", labuenaventura.livejournal.com/

Al meu fill

Hi havia una vegada 2 Dracs:

L’un vermell, molt cepat,
1 sol cap i garrativat,
L’altre verd, desnerit,
de 7 caps que giraven arreu,
amb destresa i a pleret
pels més recòndits racons de l’univers,
destapant fet i fet tòrrids secrets d’alcova i untosos afers,
tant si fos de temps remot com de rabiosa vigència.
Com si fos... sin enemics.
I hi havia en Marc,
que tenia por de l’aigua
com l’Arnau,

Que fa anys i panys que ja no,
i neda com Posidó,

Que lluu una veu greu i és gran,
i deleja atàvic amb trucs de màgia
com ara, amb l’art de la nigromància,
feia un metge fraticel i medieval, Vilanoví;

i amb la fal·lera abismal
del celebèrrim homònim
Comtal:
“oli”ejant però amb perícia ara sí
dalt del negre dosser d’un patí.

Que no li demanis del curs
(2n d’eso, l’institut),
i en canvi a balquena de gats i pedres,
i muntanyes grimpables i bicis i platges,
o que et faci un ou ferrat...

Que guarda amb ànsia a la butxaca
les claus del terrat:
«—Ei, ma..., que te les deeeeixes!!!,
espera’t, espera’t, que et passo al davant.
Mira l’elfa escabellada que es passeja
a la teulada
sense ombra ni traça
(li va volar d’una il·lusionada puntada de vara...),
I el Drac Fort i el Fitador!»

Diuen que es lliuren, a l’alba, a un combat estelat:
—Entrem forts i amb embranzida i filant-ne, a la vida!

com si entréssim en un joc.

diumenge, 15 de novembre de 2009

breu especulació poetada sobre el caràcter de les Muses i la condició humana

Imatge: "Erato, Muse of Poetry" (1870), Sir Edward John Poynter.


Com deus riure-te’n,
O Èrato, musa
(com l’èpica Cal·líope, Euterpe
o la glamorosa Talia),
de les ínfules mortals,
dels nostres pobres i minsos afanys
—qui poeta qui dibuixa
qui musica qui figura—
que malden per tenir-te ben d’ells
i dels Altres també, però menys:

mal m’està dir-ho,
i si Els sobreïxes i ens minves envers,
ni que sigui una trista engruna,
ens entra una bilis profunda,
bé que possiblement breu
i per tant més que roent,
que ens fa malviure,
per un moment,

Però que, parada enllà i mirada al ras,
l’activitat gloriosa de l’Altre,
incita,
com energètica matriu,
aquell qui es relaxa i feineja al bell niu
—ull centrat en el propi art
i en el melic.

Lírica Èrato!:
Que no és gens cert que acaronis mai,
ni al biaix,
el breu i llampant mortal,
i que, en cas que et tinguin de cara,
els hi ets només prolífica en somriures,
i d’ironies,
i mitges tintes,

una gran gamma.

dimarts, 3 de novembre de 2009

“poema a l’heura”



A la meva filla

Poema a l'Heura
,
la que s’arrapa i escampa
pels vells murs d’aquí a les cases
o en castells
o al llarg dels arbres,
i s’hi enfila amb una fibra
secularment present
(—la sents...?)
però alhora sedosa i turgent.

Que és igual com t’arrapaves,
—o no—, a mi.
Eres rodona,
petita,
viva,
nousortida de dintre meu
i em miraves expectant,
ulls perlats oberts i enlaire,
i em demanaves el què,
com en un dir:
“Què és el que m’espera, ara,
què tal anirà després?”
(—d’aquell jorn ençà, amor,
he anat sabent que et diria
que ens entendríem ben poc...!)

No et feies gaire amb les nines,
et mirava i m'esmunyia,
ni tampoc molt amb cuinetes
sinó amb contes i novel·les.
No t’enredaven els Reis
(“són de mentida, oi?”):
2 anys en 3 dies tindries,
petita eixerida,
les princeses eren “prinses”.
I sí que et plaïen les fades
(«que deixen polsim de plata
a la cara dels nens que fan bondat
—i que han acabat de sopar, és clar—
i argentegen l’endemà...»).

Ara el que sé és que no et sé per moments,
o no gaire,
si bé sé que t’encisa el violí,
doneta d’aigua,
i la germana holanda,
i els gals i la britània;

que tens per suprema delícia
nereides i gessamines,

I que em llisques, salvatgina i tendra,
entre els dits
i et voldria enrinxant-te àgilment al meu si,

com t’enrinxes a la vida.

dimarts, 27 d’octubre de 2009

"poema a bes-a-lu"


Un alçar-se amb mig malson.

I el pont.
El camí que porta el riu,
el gran pedrot [per a fotos]
les escales,
les canyes i rates pinyades.

Proles senceres,
bebe a l’esquena, motxilla,
gent que hi passeja i es filma
i 2 més que hi pesquen sota,
circumspectes.

Noves pedres que hi cauen
com les d’en’Nau, dos anys enllà,
i en trenquen concèntricament
no pas el blau
sinó un tall de gris
argentat i brillant.

A l’entorn,
un tou de caps fent rotllana
i atents,
vulgues-no vulgues i a gratcient,
a la clarícia turística pertinent.
I al lluny,
un gran castell patriòtic que et va atraient,
majestàticament inaccessible la bandera...

Bes-a-lu:
lloc antic i nou moment
amanit d’esglésies,
sinuoses pujades i calls,
ermites i cases velles
i tot aquell terra de pedra.
És el romànic-semític
en una mena de dansa estàtica
i meditada;
de botiga amb xarmé —també—:
de roba vestit-camisola,
ceràmica vària de postal,
melmelada de gerd, matafaluga
i pintura i joia del bell vitrall.

El cel, mica a mica,
es va omplint de núvols color roca.
Un saxo pica un ull, greu i savi, al sol
sonant dalt del pont,
i culmina un matí com ahir
solpebrat i rar,
temps aturat i fal·laç,
requadre d’auca,
agullada,

que tanca de sobte una nit tan dolça.

dimecres, 21 d’octubre de 2009

"poema a l'ego sum"

imatge: J.W. Waterhouse, "Eco i Narcís", 1905

I
Quin mal hi ha a ficar el cap en el llac...?

o bé en un riu, tant se val,
i virtual, es clar:

L’hi “fiquem” purament per mirar-nos en ell.

I aleshores un hom hi entreveu meravella:
hi tragina i potineja,
hi va engalzant les anelles
i hi percaça una substància
que s’hi creix i hi deixa traça.

I al final no és ella,
o ell,
sense la imatge del llac,
o riu,
que ja no s’assembla, ni mica,
a l’altra clàssica i fada imatge
narcisista.

Igual com si fos un gat
que volia ser més gran,
i abellia infants i àvies
vora el foc i en llits de baranes
els filava les manyagues,
però a l'ensems miolava al ras
al damunt de la teulada,
lluna roja i estelada,
i urpejant-se amb altres gats.

II
Et diran ego-ista, ego-centra, ego-latra,
si canvies,
en nits escollides, repetides,
de disbauxa,
el son grat que repara neurones
(les forneix i les instal·la, nova-saba, les renova)
per crítiques literades o noves fictícies,
poetades,
«que no treuen cap a res...
—reblaran— com si diguéssim de pes»,
i que et minven d’altres tasques
ben sabudes, valorades,
positives i eficaces,
necessàries.

I diràs que sí,
que no has sabut retirar-te en res
a una benèfica mater-famíliae,
si bé saps també de noiet
que encara emmiralla plaers
quan li inventes una faula
en nits insomnes o a la taula,

i que sí que sents, també, i atens,
que girar jorn no és sobrer
si la nit beslluma opaca
o falsa.

I prendràs, de l’antiga arca de núvia,
el fruit de vint anys diürns i de nit fecunda,

i cuitaràs d’endur-te per ensenya,
del reflex lliurat per Narcís i les nimfes
al bell riu,
o al llac pur,
un mapa esbiaixat, però al complet,

de tu.




















dilluns, 19 d’octubre de 2009

"poema tardorenc"

imatge: Fageda d'en Jordà

[o d'aniversari 3]
A en Joan Grau

«—Són plàtans!

—No, són més alts,
I estilitzen el tronc,
l’escorça i les branques,
i ve un lloro groc que s’hi arrapa i branda
i les fulles pampalluguen,
coquetes, gràcils i pures,
i cauen, si volen o es pot,
en una dansa sincopada
que renova dia a dia
el vell retop.»

No en tinc ni idea
de flora-i-fauna
barcelonina
(ni banyolenca ni gironina
ni d’enlloc més, diguem-ne),

i no com tu,
que hi entens vora un munt
de plantes, cuques,
matafalugues i arbres,
i saps com ballen,
per on batallen,
i amb qui es disbauxen:
Te les hi ets,
[i si no que ho confirmi en Pep!]
igual que amb tot.

Tardor és la millor estació
perquè concentra llavor,
fruit i saó,
és el punt d’explosió
de l’enguany sencer,
i alhora mirant-la enfora,
només pel gust i el color
ja enamora
—la tardor, vull dir...
i tu, que hi vas néixer
i que bé t’hi bresses i hi creixes,
em sembla.

La tardor és teva.
(Com vaig badar de no dir-ho dimecres
en plàcida mostra dels teus projectes,
plens de revolta plens de lirisme
plens de justícia plens de grafisme,
allà a l’espai de poesia viva!)

A mi, que em corprèn la tardor
(si bé no és meva),
sí que m’enfila el neguit
—sovint sortós i envigorit—
d’una feina, de 2, de 3;
qui m’estimula
ple d’energia és
el dia a dia,
que no m’estressa
(tal com te’n queixes)
però que si bades
sí que m’estanca
i si em sobrepassa
va i m’engoleix.

T’ho dic
1. atès que no sé què m’uneix,
visceralment, a tu,
i sí que me’n separa la mera forma
i que em fas venir delit i pau;
2. atès que em vull disculpar pel cop de cap
que et vaig pegar sense voler
fruit d’un rampell o d’un deler
dissabte vespre,
i 3. atès que et voldria enviar
—d’una vegada, un cop més i per sempre—
molta espitosa
molta rogenca
molta amorosa

felicitat.

dimarts, 6 d’octubre de 2009

"poema amb banyes"


Era ahir nit

que tu anaves lliscant
rambla avall amb la bici,
a l’efecte de fer-te amb el pa
per als quatre entrepans de demà,
i que et va ben girar
i impactar una escena-miratge:

«Bella, alta, bruna, discreta,
afaiçonada bussejadora,
en dolç, ple, afable,
suspecte comiat
amb un tal alt, petri
robust, ferm, fornit
i un pèl entotilat excursionista
que se’t va fer atàvicament present
i que havia agafat arran de pell, de sobte,
un agosarat, plàcid, bla,
elegant i circumfós
color bronze
fosc.»

Òbviament vas caure
[de la bici].
es besaven a discreció:
petó ‘qui, petó ‘llà,
galta sí, boca no
—encara no—,
però sí vermellor
que com cou!
(oi que cou...)
encarcarada.

«Ei, què feu i com va,
sóc aquí perquè saps
cada dia al matí
potser cal esmorzar.
—No ens presentes, amor?
No m’enfado, què va...
és la vida, ja saps...
ve el tramvia, me’n vaig,
...no sigui que em pilli enmig»,

els hauries d’haver dit.
Però no ho vas fer.
Vas optar per canviar
aquest tal quadre fatal
(i la presta i lloable
gran tasca del pa...)
per fresca caipirinya
a la platja
i per brindar,
arran de mar,

per l’amor renovat.

diumenge, 27 de setembre de 2009

"poema equilibrista"

[a la Piluca Monedero-fleming, que me n'ha inspirat la figuració,
i a l'Anna M. Villalonga i en Joan Grau, que me n'han inspirat el tema]


I
JO DEPENC, TU DEPENS, ELL DEPÈN

A cops et pot la inconsciència
d’obrir-te tant a l’experiència
emotiva,
amorosa,
que en sublimes, la presència
—de l’amat—
i esdevé del tot electe
i no et cauria mai del cel.

Així que per tant qui en cau, al final,
no és ell,
que he de dir que no en té tota la culpa,
sinó tu,
eterna equilibrista ballaruga,
que t’has obert tant de cames
que tota volença estable
se t’escapa
i acabes que patina i t’esgalabres,
o davalles en picat, de l’estrada,
i no t’agafen
bé que udolis,
i òbviament és sublim l’esclatarada.

I abans de caure t’emprenen cabòries:
(Quins eren els millors ulls,
més brillants
i espurnejadorament rutilants,
capgiradors de l’univers mental
de més d’un i/o d’aquest qui més s’ho val?
O bé: quin era aquell camí ple d’anhels
que duia a l’ensems al cel
mentre l’anàvem fent?)



II
NO DEPENC, NO DEPENS, NO DEPÈN

Aquest és l’estat de gràcia:
Que se t’endugui encara
la màgia de la recança
quan et falta
—ell—
i d’un càlid plaer còsmic
quan el tens,
al davant o al dedins teu,

però que en servis la distància
suficient
per no negar-te en aigua de plany
o del prou sabut despit roent,
si en besllumes un mal astre...

I guardar sempre consciència
de la teva excel•lència
saltant l’eixarranca,

i que és igual,
al pal del circ d’equilibris
vitals,
deixar de ser un tant
la Venus radiant
(de florida meravella),
per tornar-te mica a mica
(santa-rita, santa-rita)
i ben contenta
com la llarga i sempre sàvia
—i bella— dea... o
gran Pallas Atenea.

dimarts, 22 de setembre de 2009

"poema a casa"


Vull plantar el jaç en un quart

alt, blanc,
lluminós i atalaiat,
bon punt romàntic i eteri.
No sé ben bé com pagar-lo
ni com fer-hi entendre la bici,
però vinga, anem-hi.

L’escala és ampla —ho veus?—,
de grada baixa: no cansa
malgrat la llarga enfilada,
i l’ascensor és regi i breu,
així que... pugem-hi a peu.
Té 3 cambres grans i clares,
una cuina, bany i sala,
2 balcons, traster i entrada,
estenedors a la teulada.
—‘Nem...Fem a qui arriba el primer?
...No, que et veig las i cansat.
(Saps qui he pillat pel carrer?
el vell Roger, 3 nens i un gat
i la Pia...). Mira: para
que ja som al quart!

Veus l’entrada?, hi cap la bici...
Que no sabré com pujar-la?:
Ja m’ho faré a cop d’escala!
(Te’n recordes quin desfici
quan m’estava a casa l’àvia
i l’enfilava al 24?)

Aquí hi dormirà el meu gran,
dóna al pati, fa 20 pams,
i 3 portes enllà l’hedra.
Has vist quins sostres més alts?
(Que si faré sin-glo-te-ca?
O i tant... I a on? Doncs n’idea...).
Jo dormiré aquí al davant:
m’hi cabran llibres i afanys,
i enrenous i capsigranys.
—Vindràs a la meva festa?

Dius que sí però que tens pressa.
Doncs t’estalvio el terrat:
Tot s’hi veu i tot hi cap
(hi farem cuit-i-amagat)
i és de tots, visca la imatge:
2 plantes, citi a l’aire.

Però acabem, l’abasto amb cava:
tinc el mar i la muntanya
ben oberts a totes bandes,
i tant és si no t’hi quedes.
Hi faré volar les guerres,
els neguits i les tenebres,
i hi seré amb colors i lletres,

i poemes, i plaences.

diumenge, 13 de setembre de 2009

"poema veloç"



Pitjar l’embragament
i moure marxes
amb suavitat.
Giravoltar el volant
ben destrament
—que somrigui,
ell...—
i amb un manyac.
Contornejar el revolt
sense sotracs
costeruts
ni cap estirabot
—sobretot si ja hi ha
confiança.
i un hi posa una mica
de cara.

Em cal dominar
marxes breus, tranquil·les
(i de quina manera...),
junt amb la pruïja
de no revoltar-me
si em queda l’efecte
que estic massa enrere
i no hi dono l’empenta.

—Però amic, amor:
mira com costa aparcar
ni que sigui a rècules rectes
o igual posant-lo al gairell...
(...que de què?, no ho sé!),
igual com frenar o endreçar
una emoció
o també una forta pujada de Do.

—Amic, amor:
Crec que el que em cal
és punt més d’atenció
o i més contemplativa
ni que fos teledirigida, si escau;
De fet no és per res ni té més,
a veure...
Si no que després s’encallen els frens
i em passo de vena,
o hi ha d’altra banda que perdo l’espit

i no m’entra ni de broma la cinquena.