És ben veritat que pots arribar a ser ficta,
Amorosa Poesia. M’és ben igual
si hi acuts de subtil oriflama fina,
de Cupits reblerta o bé nua, abismal,
Que tant hi ve a raure l’esplèndida fauna
amb què t’omples de signes o engalzes sintagmes,
florals, o la pura i punyent vacuïtat
amb què aties —benzina!— la flama vital.
Que sempre et desinfles passats uns 100 dies,
perds aire, grinyoles, sovint decolores,
I hom malda, doll d’ànsia, que et servis preciosa.
La vida et rasura, et limita, o et vela l’essència,
Poesia, quan pintes de Venus intensa,
Brillant i il·lusòria. Abundosa. Divina.
