dilluns, 26 d’abril de 2010

amor barroc (Sonet)


És ben veritat que pots arribar a ser ficta,

Amorosa Poesia. M’és ben igual
si hi acuts de subtil oriflama fina,
de Cupits reblerta o bé nua, abismal,

Que tant hi ve a raure l’esplèndida fauna
amb què t’omples de signes o engalzes sintagmes,
florals, o la pura i punyent vacuïtat
amb què aties —benzina!— la flama vital.

Que sempre et desinfles passats uns 100 dies,
perds aire, grinyoles, sovint decolores,
I hom malda, doll d’ànsia, que et servis preciosa.

La vida et rasura, et limita, o et vela l’essència,
Poesia, quan pintes de Venus intensa,

Brillant i il·lusòria. Abundosa. Divina.



dimecres, 21 d’abril de 2010

O, el déu Atzar, l'Imponderable!

imatge: "The crystal boll", W.Waterhouse, 1902.

O, el déu Atzar,

l’Imponderable!
:
O sia'l mai no finir
de saber prou del cert
Si el que he dit
et doldrà
o et farà arribar al cel!

O algun gest
O una incerta rialla
O qualcun comentari de més
—tot pot ser... si-vu-plè...—,
el qual s’ha deixondit de dins meu
sens parar-hi prou compte,
potser...

—On ets,
Capteniment!

—On sou,
beneïts Límits,

Cimal
de l’espontaneïtat
més sincera
o franquesa
valenta

i què més...?
Quin privilegiat
té la Pau, la Mesura,
la Sort, la Fortuna
de fer-se amb la Clau
de l’Atzar,

I en guarda,
ben clos,

el forrellat?

L. Estruch, abril'10

dissabte, 17 d’abril de 2010

Heura

Il·lustració: "Les tres edats de la dona" (Gustav Klimt, 1905).

T’he sentit dins meu,

petita,
solcant la Gran Via
viària
un divendres migdia
d’abril.


Talment com setze anys més enrere
em picaven ditets al baix ventre.

L’astre càlid n’era al cas,
primicenc i jovinià,
afable i pròdig,


I em passava pel clatell
per fer-hi ondes,
com pinzellades,

I benaurar-te.

dijous, 15 d’abril de 2010

ESTUPEFACCIÓ

foto: klimtbalan.blogspot.com/2008_10_01_archive.html

Les nits en què, ieeeeps...!
'stàs ben las,
prò't desvetlles
i t'enfiles al neguit encaboriat
més desgraciadet,
que ensomniaves o vivies,

i inquireixes: "de què...

si m'ets aliè
i ni t'he anat a buscar!?"



dimecres, 14 d’abril de 2010

Adolescent (Sonet)


I te’m plantaves, aïrada,
I em venia a petar, de cara,
un llarg enfilall de retrets
que ben enrogia d’ardent,

Crepitava... Tu ajuntes oïdes,
clamaves, I sents, i t’enfiles,
que dic que ets llenguda i deixada,
i n’escampo la fama a mansalva!

Però: Com vols que la desairi
la teva figura —em demano—,
si ja no et tinc, si no t’abasto

i fins em reca, a tall de presagi,
d’atansar-me a la teva ombra.
Purament de por de confondre-la.


dimarts, 6 d’abril de 2010

Panoràmica urbana del terrat estant amb Gat



Que gran que és el meu terrat

 
de 2 pisos llevadissos
Que gran tota la ciutat
que el circumda d’alt a baix,

Que oportuna “mercadama”,
Bitxo,
I l’enfilada de teulats,
—T’apuntes de nit a avançar-los
al bell pas d’un llangardaix?
—Brrrr... un altre dia —remugues—,
dormites, ni em mires, què paaaassa...
fes-te soleta la dansa!

«Guaita la placa murada
(felina, insisteixo)
que és nua i superba
lluenta
i obscena,
MEgahotelada!
I que ens encalça
—22ena’robiana per 4—
només d’alçà’hi la mirada:
Mira que té poca fada...

en contrast amb la fàbrica vella:
llonga Xemeneia Icariana,
abrupta i proletària;
ruïna incombustible,
sutjosa i deixada
però diàfana,
empara
(és la idea...)
la nostra memòria sencera.

I què hi queda a l’esquerra?
la torre agbariana
Lumínica-Aquàtica-Fàl·lica
avança.
Calidoscòpia impenitent
i cadenciosa,
Metàl·lica urbana
de nit gebrada.»

Però pleguem,
Bitxo,
que fa nit clara i ja amaina
a l’alba,
salpant la mirada

—“’quí en teniu la popa,
Vela de mar brava
de Temuda fama,
libèrrim Pirata”—,

que vola, no talla,
vertiginosa,
Romàntica
per l’embranzida viària
de la balconada

a casa.