El cargol

Descargola el delit obsessiu de maldar que torni a

estimar-te ─delerosament, amorosa─ totes les vegades

que calgui: Estàs de dol; no t’enfadis amb tu

de tant

descargolar.

Arribarà el jorn que el reconsagrat

cargol no podrà collar més, ja;

ja sigui per acció dels altres en

tu, o per la mateixa inacció infusa

dels astres, del primer dia

exprés fins al darrer. Te’n faràs increï

bilíssimes

creus; pots

pujar-hi de peus:

Cada cop ─millor dit: des-cop─

amatori és ─enllà de minúcies

vàries─ calcadíssim: igual.

I aleshores vindrà que diràs, exclamaràs,

el teu rostre adreçat a

la lluna:

“Com va poder ser?”

t'esclata a la cara

Quan 
─i tan para
doxal─

t’esclata a la cara

el rebuig de l’altre,

que marxa

plantant-te al bell mig de la plaça

bo i plena, nostrada,

amb excusa buida, vàcua,

i el sol instint que et surt dels llavis

ha estat robar-li un petó, breu, trist, furtiu, que aquell, ell,

no enyora

ni poc

ni gaire (ho no

tes tant)

ans no se’n vagi, t’hi anés

la vida (o quasi),

quelcom

al fons

del cor del sol

es mou

i tot l’edifici traeix

profunda man

ca d’equilibri

trontolla, es somou,

s’esfondra,

de cop.

Cou. Cau. Avui. De

mà.
Ja està.
FINAL

Bon any

Al 2020 no li demano res. (Quin tros de tòpic... com puc demanar-li quelcom a un nombre!)
Li ho demano en comptes, ras i breu, al coi de geni del fons del Temps: diguem-li Atzar, diguem-li Déu, QUE mou en darrera instància els fils de tota minúcia que ens sotja, o alegra, contrista, enquimera...
Li demano que em llegui una mica més de sang freda (la justeta, no ens passéssim; perquè, i com encabrona, viscut des de fora, la flegma freda amb escreix eixint-se'n del compte...) per enfrontar-me als conflictes del dia a dia, a l’aula, per exemple, i a altres coses
com ara
ama
tòri
es.
També li demano una mica més de perspicàcia aplicada al moment i mm... algun minúscul bri de malícia. I sobretot:
FER-ME D’UNA VEGADA PER TOTES CAS A MI MATEIXA DES DEL MÉS BELL COMENÇAMENT
I FINS AL FINAL.

 

BON ANY