divendres, 24 de març de 2017

dissabte, 14 de gener de 2017

Al meu amic Manel Mora




Sociolingüística 2000-2001
El pati de Lletres
Examen gener
Capvespre, i un plàcid
Sarcàstic ocell,
Manel, que ens deia,
a cau d’orella,
el que havia caigut
cauria, manual personal,
els temes que estàvem a punt
d’escometre. Recordo com si fos
ara trobant-te, a tu, i a l’Anna,
entre aules, i fent-la petar.
Després vas haver de marxar. I
fins a encetar l’etapa virtual,
la xarxa, de vida social,
aquesta, i en plena contesa
d’efervescència poètica, que
no ens vam tornar
a trobar. L’atzar en la viva poesia, l’atzar
en la xarxa
twitteriana: Recordo
com si fos ara un cop, discurs de nadal,
cap d’any, piulant a l’ensems, tots dos,
si tu, si jo, rajant del discurs
reial, presidencial.
L’etapa cupaire: trobant-nos en actes d’inici
campanya, o final; aquella assemblea, Cotxeres,
Municipalitats. L’atzar que hi fossis, un premi real, l’esclat. 
El teu somriure, un punt
càustic, i savi i atàvic, serè; proper, i
tendre, molt tendre. La teva
passió, argumentada i crítica.
Il·lusionada.
Sé que aquestes coses passen,
Sé que la vida ja ho té, això,
La doble cara: l’eternitat,
Però el buit que tu deixes en l’aparença és enorme:
Tan gran, profund, com la petja que inscrivies, al teu dia a dia,
en la nostra existència.
Adéu, Manel;
antic
i nou
amic, adéu
I fins a sempre.


divendres, 18 de novembre de 2016

AVI


Avui fa vint-i-tres anys
que vas morir, AVI,
I en recordar-te aquí a la terra
el que m’arriba directe
sempre
és el geni abrupte que et sortia i
la teva  puresa de cor.
Et duc tan endins que diria que et mostro
a la mínima embranzida, avi, esclato com tu.
Vas haver d’empassar-te la guerra
a l'Ebre
i traginar de per vida rosec de vençut.  
Baixaves a l’hort tot sol, com savi i geniüt
MUSSOL
Fumaves uns celtes que jo et contemplava,
admirada, enrotllar-los.
Mai t’ha titllat ningú  —segur!— de pesat
social, vull que més aviat sorgia, en tu, l’home-illa,
i, si alguna vegada glossaves batalla, era ben bé
que se’t demanava.
No hi ha dia que pensi en tu que no em requi
no haver-te explicat amb pèls i senyals, aquella vegada,
què coi estudiava: poètica medieval, ja veus, un cop
que m’ho interpel·laves; l’angúnia, la pressa cega, de pena.
T’agradava la meva
lletra. Et pujava a besar “boranit” quan tornava
divendres-vespres a casa, per sistema,
i sé que a tu et feia una joia immensa.
Morires en pau, el papa et bressava amb la càlida mà.
I sàpigues que, encara que et vas endur la meva llàgrima nostàlgica rere la tapa,
restes en mi (i el teu besnét Arnau també se t’assembla) per sempre. 

dimarts, 8 de novembre de 2016

LLUNA (cançó de bressol per a adults)


Tu
Arribes 
Retuda
Com una
Que cau
A punta 
De nit

Al cau
I hi caus:
T’espera
I et cerca
I et bressa
I et besa
Com quart
De pruna
Nua
D’argent
Com arca
Encercant-te 
El cos
En forma de CE
La bella
La pulcra
La bruixa
L’eterna

DEa
LLUNA


dimecres, 2 de novembre de 2016

repugnància extrema



Repugnància extrema
Vòmit pur
És el que em suscita
El cop de jou girbat per dalt
amb sengles fletxes
Que ens diposita de nou
i el sanciona
Entre les urpes de
Mandarins oligarques
Corruptes manaies
d'un Estat dictatorial.




dimarts, 1 de novembre de 2016

Al meu cor, la tardor

Em plau la tardor;
m’encanta
madura d’estiu,
terrosa d’antic:
de dur
aquest any
passat
damunt les espatlles.
M’encisa i potser
m’enerva un xic
el repte de dur
a bon fi
aquest curs de riu 
que comença.
Et miro amb uns ulls
oberts
a pams,
ben clars,
tranquils;
amb l’ànima plena, circums-
pecta,
pautada per 
pont,
passera de calma.
Quin goig
més nou
més vell:
mistela a la pell.
Ardor
preciosa,
ocre-roja,
nimfa vellutosa,
madrona:
Al meu cor la
TARDOR