dimarts, 24 de novembre del 2009

"poema èpic"


Imatge: "Shakespeare is universal: Titania in Shangai", labuenaventura.livejournal.com/

Al meu fill

Hi havia una vegada 2 Dracs:

L’un vermell, molt cepat,
1 sol cap i garrativat,
L’altre verd, desnerit,
de 7 caps que giraven arreu,
amb destresa i a pleret
pels més recòndits racons de l’univers,
destapant fet i fet tòrrids secrets d’alcova i untosos afers,
tant si fos de temps remot com de rabiosa vigència.
Com si fos... sin enemics.
I hi havia en Marc,
que tenia por de l’aigua
com l’Arnau,

Que fa anys i panys que ja no,
i neda com Posidó,

Que lluu una veu greu i és gran,
i deleja atàvic amb trucs de màgia
com ara, amb l’art de la nigromància,
feia un metge fraticel i medieval, Vilanoví;

i amb la fal·lera abismal
del celebèrrim homònim
Comtal:
“oli”ejant però amb perícia ara sí
dalt del negre dosser d’un patí.

Que no li demanis del curs
(2n d’eso, l’institut),
i en canvi a balquena de gats i pedres,
i muntanyes grimpables i bicis i platges,
o que et faci un ou ferrat...

Que guarda amb ànsia a la butxaca
les claus del terrat:
«—Ei, ma..., que te les deeeeixes!!!,
espera’t, espera’t, que et passo al davant.
Mira l’elfa escabellada que es passeja
a la teulada
sense ombra ni traça
(li va volar d’una il·lusionada puntada de vara...),
I el Drac Fort i el Fitador!»

Diuen que es lliuren, a l’alba, a un combat estelat:
—Entrem forts i amb embranzida i filant-ne, a la vida!

com si entréssim en un joc.

diumenge, 15 de novembre del 2009

breu especulació poetada sobre el caràcter de les Muses i la condició humana

Imatge: "Erato, Muse of Poetry" (1870), Sir Edward John Poynter.


Com deus riure-te’n,
O Èrato, musa
(com l’èpica Cal·líope, Euterpe
o la glamorosa Talia),
de les ínfules mortals,
dels nostres pobres i minsos afanys
—qui poeta qui dibuixa
qui musica qui figura—
que malden per tenir-te ben d’ells
i dels Altres també, però menys:

mal m’està dir-ho,
i si Els sobreïxes i ens minves envers,
ni que sigui una trista engruna,
ens entra una bilis profunda,
bé que possiblement breu
i per tant més que roent,
que ens fa malviure,
per un moment,

Però que, parada enllà i mirada al ras,
l’activitat gloriosa de l’Altre,
incita,
com energètica matriu,
aquell qui es relaxa i feineja al bell niu
—ull centrat en el propi art
i en el melic.

Lírica Èrato!:
Que no és gens cert que acaronis mai,
ni al biaix,
el breu i llampant mortal,
i que, en cas que et tinguin de cara,
els hi ets només prolífica en somriures,
i d’ironies,
i mitges tintes,

una gran gamma.

dimarts, 3 de novembre del 2009

“poema a l’heura”



A la meva filla

Poema a l'Heura
,
la que s’arrapa i escampa
pels vells murs d’aquí a les cases
o en castells
o al llarg dels arbres,
i s’hi enfila amb una fibra
secularment present
(—la sents...?)
però alhora sedosa i turgent.

Que és igual com t’arrapaves,
—o no—, a mi.
Eres rodona,
petita,
viva,
nousortida de dintre meu
i em miraves expectant,
ulls perlats oberts i enlaire,
i em demanaves el què,
com en un dir:
“Què és el que m’espera, ara,
què tal anirà després?”
(—d’aquell jorn ençà, amor,
he anat sabent que et diria
que ens entendríem ben poc...!)

No et feies gaire amb les nines,
et mirava i m'esmunyia,
ni tampoc molt amb cuinetes
sinó amb contes i novel·les.
No t’enredaven els Reis
(“són de mentida, oi?”):
2 anys en 3 dies tindries,
petita eixerida,
les princeses eren “prinses”.
I sí que et plaïen les fades
(«que deixen polsim de plata
a la cara dels nens que fan bondat
—i que han acabat de sopar, és clar—
i argentegen l’endemà...»).

Ara el que sé és que no et sé per moments,
o no gaire,
si bé sé que t’encisa el violí,
doneta d’aigua,
i la germana holanda,
i els gals i la britània;

que tens per suprema delícia
nereides i gessamines,

I que em llisques, salvatgina i tendra,
entre els dits
i et voldria enrinxant-te àgilment al meu si,

com t’enrinxes a la vida.