diumenge, 27 de setembre del 2009

"poema equilibrista"

[a la Piluca Monedero-fleming, que me n'ha inspirat la figuració,
i a l'Anna M. Villalonga i en Joan Grau, que me n'han inspirat el tema]


I
JO DEPENC, TU DEPENS, ELL DEPÈN

A cops et pot la inconsciència
d’obrir-te tant a l’experiència
emotiva,
amorosa,
que en sublimes, la presència
—de l’amat—
i esdevé del tot electe
i no et cauria mai del cel.

Així que per tant qui en cau, al final,
no és ell,
que he de dir que no en té tota la culpa,
sinó tu,
eterna equilibrista ballaruga,
que t’has obert tant de cames
que tota volença estable
se t’escapa
i acabes que patina i t’esgalabres,
o davalles en picat, de l’estrada,
i no t’agafen
bé que udolis,
i òbviament és sublim l’esclatarada.

I abans de caure t’emprenen cabòries:
(Quins eren els millors ulls,
més brillants
i espurnejadorament rutilants,
capgiradors de l’univers mental
de més d’un i/o d’aquest qui més s’ho val?
O bé: quin era aquell camí ple d’anhels
que duia a l’ensems al cel
mentre l’anàvem fent?)



II
NO DEPENC, NO DEPENS, NO DEPÈN

Aquest és l’estat de gràcia:
Que se t’endugui encara
la màgia de la recança
quan et falta
—ell—
i d’un càlid plaer còsmic
quan el tens,
al davant o al dedins teu,

però que en servis la distància
suficient
per no negar-te en aigua de plany
o del prou sabut despit roent,
si en besllumes un mal astre...

I guardar sempre consciència
de la teva excel•lència
saltant l’eixarranca,

i que és igual,
al pal del circ d’equilibris
vitals,
deixar de ser un tant
la Venus radiant
(de florida meravella),
per tornar-te mica a mica
(santa-rita, santa-rita)
i ben contenta
com la llarga i sempre sàvia
—i bella— dea... o
gran Pallas Atenea.

dimarts, 22 de setembre del 2009

"poema a casa"


Vull plantar el jaç en un quart

alt, blanc,
lluminós i atalaiat,
bon punt romàntic i eteri.
No sé ben bé com pagar-lo
ni com fer-hi entendre la bici,
però vinga, anem-hi.

L’escala és ampla —ho veus?—,
de grada baixa: no cansa
malgrat la llarga enfilada,
i l’ascensor és regi i breu,
així que... pugem-hi a peu.
Té 3 cambres grans i clares,
una cuina, bany i sala,
2 balcons, traster i entrada,
estenedors a la teulada.
—‘Nem...Fem a qui arriba el primer?
...No, que et veig las i cansat.
(Saps qui he pillat pel carrer?
el vell Roger, 3 nens i un gat
i la Pia...). Mira: para
que ja som al quart!

Veus l’entrada?, hi cap la bici...
Que no sabré com pujar-la?:
Ja m’ho faré a cop d’escala!
(Te’n recordes quin desfici
quan m’estava a casa l’àvia
i l’enfilava al 24?)

Aquí hi dormirà el meu gran,
dóna al pati, fa 20 pams,
i 3 portes enllà l’hedra.
Has vist quins sostres més alts?
(Que si faré sin-glo-te-ca?
O i tant... I a on? Doncs n’idea...).
Jo dormiré aquí al davant:
m’hi cabran llibres i afanys,
i enrenous i capsigranys.
—Vindràs a la meva festa?

Dius que sí però que tens pressa.
Doncs t’estalvio el terrat:
Tot s’hi veu i tot hi cap
(hi farem cuit-i-amagat)
i és de tots, visca la imatge:
2 plantes, citi a l’aire.

Però acabem, l’abasto amb cava:
tinc el mar i la muntanya
ben oberts a totes bandes,
i tant és si no t’hi quedes.
Hi faré volar les guerres,
els neguits i les tenebres,
i hi seré amb colors i lletres,

i poemes, i plaences.

diumenge, 13 de setembre del 2009

"poema veloç"



Pitjar l’embragament
i moure marxes
amb suavitat.
Giravoltar el volant
ben destrament
—que somrigui,
ell...—
i amb un manyac.
Contornejar el revolt
sense sotracs
costeruts
ni cap estirabot
—sobretot si ja hi ha
confiança.
i un hi posa una mica
de cara.

Em cal dominar
marxes breus, tranquil·les
(i de quina manera...),
junt amb la pruïja
de no revoltar-me
si em queda l’efecte
que estic massa enrere
i no hi dono l’empenta.

—Però amic, amor:
mira com costa aparcar
ni que sigui a rècules rectes
o igual posant-lo al gairell...
(...que de què?, no ho sé!),
igual com frenar o endreçar
una emoció
o també una forta pujada de Do.

—Amic, amor:
Crec que el que em cal
és punt més d’atenció
o i més contemplativa
ni que fos teledirigida, si escau;
De fet no és per res ni té més,
a veure...
Si no que després s’encallen els frens
i em passo de vena,
o hi ha d’altra banda que perdo l’espit

i no m’entra ni de broma la cinquena.