Els arbres són secs:
No hi ha prunes o peres
ni mongetes
ni tomàquets,
Tan sols un sembrat
de llarg a llarg
del tros
i dues rengleres de verdes bledes,
i tendres,
i enciams,
I 10 pams més enllà
una fina,
endreçada,
i tranquil·la
i verge
clapa d’espinacs.
Clous un angle de la senda
de la vida:
No t’hi encaparris
ni hi desficiïs,
cuca belluga, faluga,
que queden travesses
més noves i teves.
Agafa el nou mapa
de ruta
i percaça (a)ventura:
La que es beslluma
amb el sol que encalça
de mica en mica,
destre i exacte
dins la muntanya,
I que emmarca
com un quadre
l’àrid hort
de tardor hivernal,
i brillant,
de l’avi.
I ja estic:
Així m’ho han dit,
destil·ladet, te n’assabentis...,
1000 bèsties vàries,
acolorides
i enciseres,
que esgaripen i piulen
en pomeres
d’arran de riera.
Ostres, Electra! M'has fet viatjar a temps passats, a temps de la infantesa, quan ajudava a l'avi a l'hort a fer rengleres, a plantar patates, tomàquets, enciams, mogetes, faves, etc.
ResponEliminaUn poema molt fresc, molt planer, molt mediterrani, molt de casa nostra.
Ets una crack. Llegint-te aprenc a escriure. Petonàs, Lurdes!
moltes gràcies, fada!
ResponEliminaara vaig al teu.
(I a veure quan ens veiem a la poesia viva, Xd....)