"poema a bes-a-lu"

Un alçar-se amb mig malson.

I el pont.

El camí que porta el riu,

el gran pedrot [per a fotos]

les escales,

les canyes i rates pinyades.

Proles senceres,

bebe a l’esquena, motxilla,

gent que hi passeja i es filma

i 2 més que hi pesquen sota,

circumspectes.

Noves pedres que hi cauen

com les d’en’Nau, dos anys enllà,

i en trenquen concèntricament

no pas el blau

sinó un tall de gris

argentat i brillant.

A l’entorn,

un tou de caps fent rotllana

i atents,

vulgues-no vulgues i a gratcient,

a la clarícia turística pertinent.

I al lluny,

un gran castell patriòtic que et va atraient,

majestàticament inaccessible la bandera...

Bes-a-lu:

lloc antic i nou moment

amanit d’esglésies,

sinuoses pujades i calls,

ermites i cases velles

i tot aquell terra de pedra.

És el romànic-semític

en una mena de dansa estàtica

i meditada;

de botiga amb xarmé —també—:

de roba vestit-camisola,

ceràmica vària de postal,

melmelada de gerd, matafaluga

i pintura i joia del bell vitrall.

El cel, mica a mica,

es va omplint de núvols color roca.

Un saxo pica un ull, greu i savi, al sol

sonant dalt del pont,

i culmina un matí com ahir

solpebrat i rar,

temps aturat i fal·laç,

requadre d’auca,

agullada,

que tanca de sobte una nit tan dolça.