dilluns, 30 d’agost de 2010

fora via

la mama,
memorava l’Artal,
insidiós, l'altre dia,
al servei de refrescos de bar
d'una sobre-preuada màquina 
metro-politana
de vora casa:


La mateixa que va engolir-se
sencera,
de 8 anys a ençà,
la llarga rastellera,
de part meva,
de monedeta lleugera
sense el mínim efecte


—ni taronjada ni cola,
ni aigua de la més brava—

i sí un estentori renec,
(flamejava...)
maleint despotismes filials
i/o la interessada permissivitat
consistorial, urbana,
fugint pel broc gros de la meva boca.


“Deu ser la manera
que té la mare terra
de parar-te a la memòria
'questa congènita
falta de temperància”,
penses,
I tot s’amuntega a pilots,
ara,
i et clama
per indòmitament malcarada.


Encara hauràs d’agrair
a manera d’ensenyança,
o moralina,
la falca, l’embranzida
d’haver sortit disparada


fora via.

dissabte, 21 d’agost de 2010

impressió


  • ....stà caient
  • tota nua
  • molla
  • sola
  • com en un
  • gota a gota

divendres, 20 d’agost de 2010

el dit

[imatge, http://ferreretsnuredduna.wordpress.com/gorgs/nom-dels-dits]


El cel m'espurneja
a la punta
del
ƥit,
amic,

si,
delerosament,
la fregues,

I esdevé
melodiosa corda de lira
sonant
en la tenebra

o icona que apunta
amb segura
fal·lera
els viaranys
de l’infinit.

dimecres, 18 d’agost de 2010

viti-ligen

imatge: "La persistència de la memòria", Salvador Dalí, 1931.

Tinc una taca rodona i antiga,
vitilígena al canell sinistre.

El meu canell duu un rellotge exacte,
ennegrit i ample, de recapte,
manllevat per enèsima volta
a la Norma, que flirteja amb la Nona,
que és l’hora mandrosa. M’arrabassa

la traça in-fal·lible, gebrada,
que es desprèn del teu acte vital,
germà. M’hi ennuego encara ara
i quedo nana al teu gegant... encalç.

La taca, simpàtica, s’estira
o s’amaga, i pizzela amb alegria
a la meva sina. Com fum exhalat.


dijous, 12 d’agost de 2010

apuntant melodrama

At the Theater (The Melodrama) (c.1860-64) - Honoré Daumier

Ella
hauria esclatat
renegat
sanglotat
carrer ací carrer allà,
Vigilant
resseguir
la drecera valenta
obirà una llum clara
al capvespre:

era alegria, la vida,
ní-ti-da-denúncia
del que coïa.

Hi correria oberta de mar,
esbatanada
amb deler de manyaga,
I rebria una claca de mà
lacònica i neutra,
circumspecta,

de catàleg.




dimarts, 10 d’agost de 2010

crítica de les pedres



Ben cert que és una la meva estrella,
la nit de vetlla,

Ben cert que és que per-ve-nim 2,
els ossos i jo,

És ben cert que voldria el poder
d’enfilar l’horitzó,
ja, i ja està,
i dir que faig via,

I és ben cert que és prou cert
que començo a tenir reservat
l'escandall, una a una,
o
la crítica, de les pedres.

dissabte, 7 d’agost de 2010

"fe de rata"


Digueu-me bleda.

He vist
de matí matinet
una rata
peluda, mitjana,
gris fosca cloaca
assajant, pura cabriola
arran la vorera de casa,
Oi,
m’ha fulgurat
instantani a la panxa
un extracte de nàusea.

Fugia anguniosa, aterrida em direu,
el pèl llarg, ensutzat i de punxa,

Breu cabdell de llana nua.



dilluns, 2 d’agost de 2010

bitàcola quotidiana II

Altre full arrencat de vulgaríssima bitàcola quotidiana,
nova entrega
en un dia d’estiu xafogós
que amenaça tempesta.

I ara em burxa la caldera
que no pita perquè és vella
o bé la taula
i un armari
—que no’n tengui-‘ncara’m falta-com la pasta...—

I embalar llibrots i estampes
o la meravella
ordinàntica que escaigui,
També roba
(i més roba...)
o les sabates
i pantofles
Casseroles
i les olles,
Plateria
—si en queda... de la trencadissa postrera—
O gots de vidre:
les copes altes de Praga, com ara,
O compungida porcela-noça fina:
les tassetes de cafè.

I just a peu de carrer,
una romàntica furgona que ho remogui
—o traslladi—
tot.

El món,
concèntricament més enllà d’això,
roda que roda,
rodola tot sol,
...‘m ve l’efecte.

Per cert:
—¿No he dit encara
que hi ha una tauleta de nit
escampada peça per peça
al damunt del gris enrajolat
de la meva cambra,
I que no tinc ni prístina idea
de com fe’ho
perquè agafi cara i ulls,
és a dir per muntar-la
o,
gràcilment,
elevar-la?

sovintíssimament el poder


Aparentar
—un—*
no ser conscient,
ni tan sols per error
o omissió,
de la pròpia incompetència,

i oferir-se,
netament i a dalt del pedestal
—és el que té...—
amb qualque exemple de feina acomplerta
que un
pretén com a brillant.

* “un”: l’a-poder-at,
junt al seguici adjacent, poc o més estès i consistent.