"poema veloç"

Pitjar l’embragament

i moure marxes

amb suavitat.

Giravoltar el volant

ben destrament

—que somrigui,

ell...—

i amb un manyac.

Contornejar el revolt

sense sotracs

costeruts

ni cap estirabot

—sobretot si ja hi ha

confiança.

i un hi posa una mica

de cara.

Em cal dominar

marxes breus, tranquil·les

(i de quina manera...),

junt amb la pruïja

de no revoltar-me

si em queda l’efecte

que estic massa enrere

i no hi dono l’empenta.

—Però amic, amor:

mira com costa aparcar

ni que sigui a rècules rectes

o igual posant-lo al gairell...

(...que de què?, no ho sé!),

igual com frenar o endreçar

una emoció

o també una forta pujada de Do.

—Amic, amor:

Crec que el que em cal

és punt més d’atenció

o i més contemplativa

ni que fos teledirigida, si escau;

De fet no és per res ni té més,

a veure...

Si no que després s’encallen els frens

i em passo de vena,

o hi ha d’altra banda que perdo l’espit

i no m’entra ni de broma la cinquena.