dijous, 27 d’agost de 2009

"poema per a dormir"


No t’espantis de la nit,

fill amic,
que et vindré a contar rondalles.
No t’amaris de sopor,
foll amor,
que et vindré a cantar un versot.

Hi havia una vegada una casa
tan alta, tan vasta, tan magna,
que diguem-ne una tempesta de vent
en va rebentar el fonament
i la va deixar desteulada.

I hi havia un cop un robí...
tan mesquí
—i eixerit: roig i ric, refulgent—,
que va deixar cec un rei
que el lluïa encastat al ceptre,
i així fou el lloc principal
(i atzarós)
del sanguinari complot
que allà a la vint-i-unena centúria
finiquità l’estirp monàrquica,
ben rància,
de la propera Gotlàndia
—que es tornà republicana-no-cal-dir.

Aleshores la lluna
(que, avorrida i cantelluda, petonejava una pruna)
va posar a lloc el sol
—l’havia deixat fulminat, d’un raig—
i li llançà llengots
i un llarg seguit d’al·leluies.

Però ara, fi:
anirem cap a dormir.
Sortirem a comptar estrelles,
fill petit,
tan brillants i tan serenes.
Pessigollarem les penes,
foll amor,

constel·lades, fugisseres.

2 comentaris:

  1. Tornar a llegir el poema, és tornar-te a veure recitant a la Vivaldi. Amb el teu estil personal, una mica nerviosa, tan autèntica.
    Molt bé.
    Per cert, la foto que has posat aquí, també m'encanta.

    ResponElimina
  2. moltes gràcies, guapa. tu sí que en saps!

    ResponElimina