divendres, 21 d’agost de 2009

"poema a lisboa"


Som al Cascais lisbetà,

els nens i jo,
que és una platja punt tropical,
diria,
perquè és allò que el sol hi cau en picat
i el sents fort i potent,
i no passa res
perquè després l’ombra també:
no xafogueja...

Només cal anar trampejant
fins a sentir-los en la justa dosi,
l’exacta mesura.
I no costa,
si els busques i apames
amb calma.

La calma i la sensualitat lusitana.

L’hedra se’m rebel·la muda,
circumspecta, segura.
Ella sempre troba l’església,
el monument, l’adreça que cal
la primera,
i quan li llanço intempestives
em planta un mur compacte i calla:
“no em trobo bé, ni sopo: adéu”

(“ei, però si corro, potser el curs que ve
tingui temps també d’anar a dinar a casa teva...”).

I el seu germà se’m rebel·la gall,
fatxenda,
pinxo de nova naixença:
“i què, e?, e?,
si avui no em vull llevar,
ni tampoc ajudar a fer el sopar.
No em miris...”

(“però puc aparcar la bici al davant de ca teva
—mira que no veure que n’hi ha un..., mama!—
i així jo també vinc a dinar.”)

Com el sol i l’ombra clars:
ni cap mena de retop
ni cap tap.
En picat.

És allò que deu caldre posar-hi calma
i anar-hi a trampejar.
Sensualment, i ep, però:
sense la més mínima esquitllenta
amb qualcuna confusió xafogosa.

Com el clima lusità.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada