dilluns, 3 d’agost de 2009

"poema onomàstic"


El teu nom, Joan, té un hiat


(li ho deia fa poc a l’Arnau,
que hi lluitava avaluant el “final”) :
“un hiat com un afrau
al peu d’un penya-segat
on s’aixopluga la bruixa...”


Una bruixa esprimatxada,
ben pigada,
diminuta i de nas llarg.
Duu els cabells tallats arran
i tot de penjolls de vidre
i l’enfila, al llit del riu,
a fer un beuratge potent
d’amor i delit roent
per al solstici d’estiu.
Busca olis, 1000 essències,
aigua fresca de les liles,
i li cal molta paciència
perquè ja es va fent de dia
i res...: que no acabarà.

Bé. La idea és filtrar-hi humans,
sobretot si són “Joans”,
fan el sant amb molt xampany
i els dediquen la vigília 
volent-ne plasmar la vida
en figuretes de vidre.

Però, buf..., diria que ja està
(les 10PieMa, tocatardà!):


“Joan:
em dic Lula,
i sóc la bruixa que t'endilga,
mixturat amb molta felicitat,


el filtre.”


24-6-2009




2 comentaris:

  1. Qualsevol excusa és bona
    perquè la bruixa travessi el llindar,
    filtri beuratges d'amor
    i torni a cavalcar.

    ResponElimina
  2. la bruuuuuuixa... : quan, al capvespre, traspassa el parc i en trepitja, amb l'escombra arran, l'acolorida i càlida gamma de fulles semiseques, tardorals, se sent fogosa i etèriament omnipotent, però sovint sovintet el vent del nord li fa present la necessitat d'empara, i abandona una estona l'escombra i mira d'entendre-s'hi sense acabar-hi del tot atabalada... ni perdre-hi la vareta.

    ResponElimina