"poema equilibrista"

[a la Piluca Monedero-fleming, que me n'ha inspirat la figuració,
i a l'Anna M. Villalonga i en Joan Grau, que me n'han inspirat el tema]


I
JO DEPENC, TU DEPENS, ELL DEPÈN

A cops et pot la inconsciència
d’obrir-te tant a l’experiència
emotiva,
amorosa,
que en sublimes, la presència
—de l’amat—
i esdevé del tot electe
i no et cauria mai del cel.

Així que per tant qui en cau, al final,
no és ell,
que he de dir que no en té tota la culpa,
sinó tu,
eterna equilibrista ballaruga,
que t’has obert tant de cames
que tota volença estable
se t’escapa
i acabes que patina i t’esgalabres,
o davalles en picat, de l’estrada,
i no t’agafen
bé que udolis,
i òbviament és sublim l’esclatarada.

I abans de caure t’emprenen cabòries:
(Quins eren els millors ulls,
més brillants
i espurnejadorament rutilants,
capgiradors de l’univers mental
de més d’un i/o d’aquest qui més s’ho val?
O bé: quin era aquell camí ple d’anhels
que duia a l’ensems al cel
mentre l’anàvem fent?)



II
NO DEPENC, NO DEPENS, NO DEPÈN

Aquest és l’estat de gràcia:
Que se t’endugui encara
la màgia de la recança
quan et falta
—ell—
i d’un càlid plaer còsmic
quan el tens,
al davant o al dedins teu,

però que en servis la distància
suficient
per no negar-te en aigua de plany
o del prou sabut despit roent,
si en besllumes un mal astre...

I guardar sempre consciència
de la teva excel•lència
saltant l’eixarranca,

i que és igual,
al pal del circ d’equilibris
vitals,
deixar de ser un tant
la Venus radiant
(de florida meravella),
per tornar-te mica a mica
(santa-rita, santa-rita)
i ben contenta
com la llarga i sempre sàvia
—i bella— dea... o
gran Pallas Atenea.

"poema a casa"

Vull plantar el jaç en un quart

alt, blanc,

lluminós i atalaiat,

bon punt romàntic i eteri.

No sé ben bé com pagar-lo

ni com fer-hi entendre la bici,

però vinga, anem-hi.

L’escala és ampla —ho veus?—,

de grada baixa: no cansa

malgrat la llarga enfilada,

i l’ascensor és regi i breu,

així que... pugem-hi a peu.

Té 3 cambres grans i clares,

una cuina, bany i sala,

2 balcons, traster i entrada,

estenedors a la teulada.

—‘Nem...Fem a qui arriba el primer?

...No, que et veig las i cansat.

(Saps qui he pillat pel carrer?

el vell Roger, 3 nens i un gat

i la Pia...). Mira: para

que ja som al quart!

Veus l’entrada?, hi cap la bici...

Que no sabré com pujar-la?:

Ja m’ho faré a cop d’escala!

(Te’n recordes quin desfici

quan m’estava a casa l’àvia

i l’enfilava al 24?)

Aquí hi dormirà el meu gran,

dóna al pati, fa 20 pams,

i 3 portes enllà l’hedra.

Has vist quins sostres més alts?

(Que si faré sin-glo-te-ca?

O i tant... I a on? Doncs n’idea...).

Jo dormiré aquí al davant:

m’hi cabran llibres i afanys,

i enrenous i capsigranys.

—Vindràs a la meva festa?

Dius que sí però que tens pressa.

Doncs t’estalvio el terrat:

Tot s’hi veu i tot hi cap

(hi farem cuit-i-amagat)

i és de tots, visca la imatge:

2 plantes, citi a l’aire.

Però acabem, l’abasto amb cava:

tinc el mar i la muntanya

ben oberts a totes bandes,

i tant és si no t’hi quedes.

Hi faré volar les guerres,

els neguits i les tenebres,

i hi seré amb colors i lletres,

i poemes, i plaences.

"poema veloç"

Pitjar l’embragament

i moure marxes

amb suavitat.

Giravoltar el volant

ben destrament

—que somrigui,

ell...—

i amb un manyac.

Contornejar el revolt

sense sotracs

costeruts

ni cap estirabot

—sobretot si ja hi ha

confiança.

i un hi posa una mica

de cara.

Em cal dominar

marxes breus, tranquil·les

(i de quina manera...),

junt amb la pruïja

de no revoltar-me

si em queda l’efecte

que estic massa enrere

i no hi dono l’empenta.

—Però amic, amor:

mira com costa aparcar

ni que sigui a rècules rectes

o igual posant-lo al gairell...

(...que de què?, no ho sé!),

igual com frenar o endreçar

una emoció

o també una forta pujada de Do.

—Amic, amor:

Crec que el que em cal

és punt més d’atenció

o i més contemplativa

ni que fos teledirigida, si escau;

De fet no és per res ni té més,

a veure...

Si no que després s’encallen els frens

i em passo de vena,

o hi ha d’altra banda que perdo l’espit

i no m’entra ni de broma la cinquena.

"poema per a dormir"

No t’espantis de la nit,

fill amic,

que et vindré a contar rondalles.

No t’amaris de sopor,

foll amor,

que et vindré a cantar un versot.

Hi havia una vegada una casa

tan alta, tan vasta, tan magna,

que diguem-ne una tempesta de vent

en va rebentar el fonament

i la va deixar desteulada.

I hi havia un cop un robí...

tan mesquí

—i eixerit: roig i ric, refulgent—,

que va deixar cec un rei

que el lluïa encastat al ceptre,

i així fou el lloc principal

(i atzarós)

del sanguinari complot

que allà a la vint-i-unena centúria

finiquità l’estirp monàrquica,

ben rància,

de la propera Gotlàndia

—que es tornà republicana-no-cal-dir.

Aleshores la lluna

(que, avorrida i cantelluda, petonejava una pruna)

va posar a lloc el sol

—l’havia deixat fulminat, d’un raig—

i li llançà llengots

i un llarg seguit d’al·leluies.

Però ara,
fi:

anirem cap a dormir.

Sortirem a comptar estrelles,

fill petit,

tan brillants i tan serenes.

Pessigollarem les penes,

foll amor,

constel·lades, fugisseres.

"poema a lisboa"

Som al Cascais lisbetà,

els nens i jo,

que és una platja punt tropical,

diria,

perquè és allò que el sol hi cau en picat

i el sents fort i potent,

i no passa res

perquè després l’ombra també:

no xafogueja...

Només cal anar trampejant

fins a sentir-los en la justa dosi,

l’exacta mesura.

I no costa,

si els busques i apames

amb calma.

La calma i la sensualitat lusitana.

L’hedra se’m rebel·la muda,

circumspecta, segura.

Ella sempre troba l’església,

el monument, l’adreça que cal

la primera,

i quan li llanço intempestives

em planta un mur compacte i calla:

“no em trobo bé, ni sopo: adéu”

(“ei, però si corro, potser el curs que ve

tingui temps també d’anar a dinar a casa teva...”).

I el seu germà se’m rebel·la gall,

fatxenda,

pinxo de nova naixença:

“i què, e?, e?,

si avui no em vull llevar,

ni tampoc ajudar a fer el sopar.

No em miris...”

(“però puc aparcar la bici al davant de ca teva

—mira que no veure que n’hi ha un..., mama!—

i així jo també vinc a dinar.”)

Com el sol i l’ombra clars:

ni cap mena de retop

ni cap tap.

En picat.

És allò que deu caldre posar-hi calma

i anar-hi a trampejar.

Sensualment, i ep, però:

sense la més mínima esquitllenta

amb qualcuna confusió xafogosa.

Com el clima lusità.

"rimes estiuenques"

—Aigua de plata,

sobre la sorra

neta i torrada

del bogatell!:

Corro amb la bici

(i un gran desfici

per abastar-te...)

solcant la rambla

que t’acompanya

i allà que hi visc;

Toco la platja.

Una gavina

llisca eleganta

dalt d’una grisa

bé que elevada

ratllada casa

d’assegurances;

Fa un punt de vent

(l’única pega)

i és massa tard

(no estic morena...)

però aquí hi ha canya:

M’he tret la roba,

ja estic ben molla:

Mira’m com grimpo

damunt les ones

o com m’afono

dins del teu cos!

Ets un delit:

Com m’hi estaria

tota la vida,

a cops eixorca

i de poc sentit...

I guaita els altres:

Un home es banya

—tu el negues, blana...—,

i amb crits i rauxa

dos nens perforen

la rosta sorra

per fer-hi un pou.

I allà aquells quatre

que pleguen ales

(mira que és tard!):

lleven ulleres,

desen ombrel·les

i cap a jaç.

És una parella

que es fan servei:

Ella li espolsa

la indòcil sorra

empegada i fosa

a la tesa pell,

I ell cuita amb fressa

a aplegar les nenes-

adolescents

—15 anys i 13—,

que es tiren trastos

amb dos gavatxos

rossencs i bastos

(però oi que guapos

i tan potents...).

I veig la lluna

(ja he dit que és tard),

així que surto

amb no poca murga

del teu blau si,

Sense eixugar-me

—que bé que estic!—

torno a l’arena

neta i torrada,

em vesteixo a mitges

i enfilo ivarsa

damunt la bici

—ben cap a casa—

l’alegre rambla

del bogatell.

"poema d'aniversari 2"

imatge: LOR.T, "Les Noces de Juin" (detall), 2006.

A en Josep i la Mèlia en els seus 50 anys

Anem tard, com sempre,

enfilant carrer Almogàvers,
I de tant en tant em surt el neguit
d'ahir nit no haver fet cap poema
que us digués “per molts anys,
per haver-vos aguantat 50 anys...”.

Ja sé que això no és manera:
que hauria de ser una cosa rimada
molt més pulcra, convencional i triada

(tot i que sí que és sincera, i abrandada...):

De petites ens cuidàveu molt bé:
d’una manera austera si bé dedicada;
amb amor d’aquell que no enfarfega gens
però que també es nota:

Ho fèieu com sabíeu i podíeu,
i ha donat la millor manera
(perquè no us canviaríem per cap altre parell-pare/mare).

I després els néts:
Sempre hi sou per tenir-los i estimar-los,
i de vegades penses “... que molt més bé afinarien ells!”.

En fi.
Ara com ara no sé què més dir
llevat de desitjar-vos

 que tot us vagi d’allò més bé en l’avenir.

(març 2009)