divendres, 28 de gener de 2011

Ronda al cor de la Ribera en... una horeta

"Carrer dels Assaonadors", Joshemari Larrañaga http://jmlarranagaacuarelas.blogspot.com/2010_02_01_archive.html  

Vies antigues
estretes, níti-
des i obscures,
La lluna feineja
Triωmfa
deleja
en el zenit
de l’Arc.

M’he perdut,
per atzar,
solcant la Ribera
un capvespre,
calent i
robat al Temps.
...Assaonadors, Corders,
Princesa,
de-vo-tai-Be-a-ta
Caterina nostrada,
quin mite!
Sucs de poma
i de nata
a la cúbica granja
que fa cantonada
d'absenta
i la flaire de sàndal difús,
salpebrat
a pertot.

La remor musicada
olfactiva
de l’índia
em davalla
dues dècades enllà:
Pessigolletes al ventre,
em batega ben fort aquest cor;
no em facis dir on aniré
per aquí
però sé on sóc.

La biblioteca Francesca,
tant d’ara,
s’evidencia de cop
I,
fet el fet,
m'enretiro,
com Aleshores,
a jóc;

“—Escolta, perdona... una pregunta —m’emprenen—,
Què t’hi has posat al Pèl,
que brilla en perpètua nit negra
llampega
espurneja
i
figura
vermell?”

text/fotos: Lurdes Estruch, gener'11

18 comentaris:

  1. Ostres, mira, et diria que és el que més m'agrada de tot el que t'he llegit, Lulu. T'has superat. És genial, senzillament. Gràcies, gràcies. Oi que Barcelona sempre inspira i fa rebrotar?

    ResponElimina
  2. moltes gràcies, és allò que hi vaig anar a parar un dia, sortint de la feina al vespre. i el doll sensitiu allà dins, entre aq carrerons, equivalia al 100% al de 20 anys enrere, com en un viatge fulgurantment retroactiu. era una cosa... orgàstica, de debò.
    quan vaig arribar a la biblioteca: que també t'hi perds! (hi has estat mai?: per favoooor, quin entorn més divers i complet... diferent), em vaig asseure ràpidament en una butaca a apuntar. és allò que notes que ho has d'escriure: capturar de nou uns instants que ja han esdevingut atàvics --en un-- no passa cada dia.
    (l'ànècdota final, dels cabells, tb és veritat.)

    ResponElimina
  3. "Si de nou voleu passar
    Ariadna tornarà
    a mostrar-vos el camí
    que us permetí de sortir.
    No hi ha laberint més clar.
    Trobareu seients a mà
    per a tristos i cansats."
    Diu el Salvador Espriu.

    La fascinació dels laberints:
    La vida és laberíntica.

    Ciutat vella, malgrat els especuladors i els polítics que han governat, segueix sent una joia.

    ResponElimina
  4. i tant, i quin goig, renovar de tant en tant la llum --un-- desorientat si bé immergit en la claredat atàvica, sàvia, d'aquells carrers...

    ResponElimina
  5. M’agrada aquesta passejada per la Ribera. A mesura que avanço en la lectura m’adono de la finor del teu recurs poètic.

    ResponElimina
  6. moltes gràcies, Jordi! la història l'explico literalment; l'esbós el vaig fer in situ, com he dit, i les diverses tongades rítmiques m'han anat sorgint avui matí, ja sigui tal qual ("Pessigolletes al ventre..."), ja sigui polint polint (entrada final).

    ResponElimina
  7. Es un dibuix perfecte del barri de Ribera, com diu l'Anna Maria et superes.... clar que Barcelona dona molt de joc.... petonet guapisima. Mercè Sanchis

    ResponElimina
  8. A mi com a l'Anna també és un dels que més m'ha agradat.
    M'ha portat records del casc antic de la meva ciutat, a on vaig néixer i gran part de la meva vida, i que ara quan ja quasi només hi viuen nou vinguts estan ampliant i obri-lo a la llum. No sé com va, encara no ho he volgut anar a veure, tinc por que no facin alguna animalada, i que ja ni el reconegui.

    ResponElimina
  9. moltes gràcies, Pau!
    jo, el que passa és que hi vaig estar treballant durant 6 anys, al davant del mercat de santa Caterina, prop de la catedral, al barri de la Ribera. hi passejava molt, i s'hi van gestar vivències fonamentals en la meva vida de després. en tots els sentits. el que em va passar l'altre dia, que hi vaig anar a parar mig atzarosament, va ser un pur retrobament essencial i atàvic. de debò que ho vaig notar físicament i tot. per això ho he poetat.
    una abraçada ben forta.

    ResponElimina
  10. moltes gràcies, Mercè!
    (no crec, per això, que aquest poema superi els altres, tal com dieu. jo diria que cada poema em surt, en un 99,9% de la seva consistència, com ell vol...!)
    petonets.

    ResponElimina
  11. Gràcies, Lurdes!
    Com a Barcelonina també estic molt orgullosa d'aquests barris que són l'enveja de ciutadans d'altres indrets!
    El teu meravellós i entranyable poema em recorda totes les vegades que m'he perdut jo també per aquesta part de la ciutat, tan variada i atractiva; amb personalitat pròpia tot i la barreja i mestissatge que s'hi pot trobar. Botiguetes que mai hauries imaginat trobar i productes que no pots trobar enlloc més -encara en recordo una de jerseis fets a mà que em va fascinar, i una altra esotèrica que ja et pots imaginar!!
    Petonets i felicitats, Lurdes!

    ResponElimina
  12. moltes gràcies, Teresa! el que embolcalla i amara tota aquesta oferta de botiguetes i bars i art, tot plegat, i també la humilitat i la pobresa, i la bohèmia, i la saviesa, del casc antic, i més en aquest tan en essència gremial, purament barceloní i alhora obert de bat a bat als embats del Temps, com és el barri de la Ribera, és el misteri. crec.
    un petó ben fort!

    ResponElimina
  13. He olorat,gaudit i passejat de la teva ma pel barri al compàs d'aquest poema. Els teus versos m'hi transporten. Gràcies per convidar-me a passejar amb tu.

    ResponElimina
  14. gràcies a tu, Juli! que me l'afalagues tan bé sinestèticament. una abraçada.

    ResponElimina
  15. Està molt ben lligat i acabat. Ritme, rima, evocació d'imatges, olors -quasi perceptibles-, la descripció de la llum. Entra suau, però fins la melsa, i em veig a mi mateix arrossegant els peus pel barri de ribera, en una tarda que cap vespreja, seguint els teus passos, perseguint la teva olor, d'entre tantes olors.

    ResponElimina
  16. Pep: era vespre però talment negra nit, de fosc, i amb una lluna plena Triomfant (damunt de l'Arc). i aleshores hi vaig anar a petar sense saber ben bé per on i vaig sentir que em trobava de nou per allà (al redós del mercat de santacaterina) ben bé com si fos 20 anys i escaig enrere.
    la meva olor... no ho sé, a tan altes hores del dia. però l'essència del barri (almenys com la sento jo) se'm va fer, pel que fa a olors, colors i formes, sons, se'm va fer plàsticament palpable.
    moltes gràcies per l'afalac. (i per venir...!). una abraçada.

    ResponElimina
  17. Ho recordo , ho he llegit un cop més Lu. He de dir que els volts de Santa Maria del Mar és un lloc que passejo sovint i que m’agrada molt. Ha estat un plaer tornar-hi de la teva ma, amb una descripció que transmet benestar íntim i moments absolutament deliciosos, amb aquest aire que tu li dones, lleuger i radiant, observant detalls que somriuen al teu pas.

    ResponElimina
  18. gràcies, Jordi!
    m'hi faltaven les fotos, i com que l'altre dia em va venir bé de fer-les, doncs aquí van... les hi he escampades perquè posades als laterals em distorsionaven el text i no he tingut prou paciència per mirar-m'hi.
    (la granja de la cantonada a la primera foto és la que surt al text! de fet el text literalment narra una experiència succeïda un vespre d'hivern, i no s'hi veia, per tant les fotos no en són literals; però sí que ho són de les sensacions que hi vull transmetre: nostàlgico-amoroses, plaents, vivencials, de feia uns 20 anys: vaig estar treballant durant 6 anys al barri.)

    ResponElimina