dissabte, 8 de gener de 2011

màgica pega

representació d'“òliba d'Atenea” present en les monedes atenenques de 4 dracmes, s.V a.C.

Els nens
La llar
El cost
La fein-
a‘l pa
El m…’Ex
L’alteritzada
desídia
Tu
críptica Poesia
La meva vida
és com un flash
d’energia
en etèria
trencadissa
que bategui
a la deriva

Algú sap on s’enretira, fonedissa, la Raó,
O qui guarda el seny, un polsim, d’Atenea, dea,
que ho aglutini 
o encoli tot...
a tall de màgica pega

o de briosa englantina 
fina
ferma
viva
.
.
.
?


24 comentaris:

  1. Sempre m'ha costa llegir poesia, no acavo d' "agafar-la", en canvi el meu fill ho troba fàcil. Però vaig provant i tu m'hi ajudes. auesta m'agradat.

    ResponElimina
  2. Gemma, aquest és fàcil que costi d'entendre pq és una mena de debat mental sobre el que un ha de fer amb la pròpia vida segons com la tingui de muntada (o desmuntada). És quan tens una cosa que saps que has de fer, p. ex., feina, trasllat, la por del full en blanc... i no t'hi acabes de llançar, i a vegades a un mateix li fa l'efecte que tot va a la deriva i que ell hi vegeta.
    i com que és pura elucubració, vaig mirar que sonés bé. me n'alegro que t'agradi. petonet.

    ResponElimina
  3. Més que aglutinar, enganxar, o ferne un trencaclosques...potser seria millor que cada cosa tingués el seu lloc, que cada habitació guardes una història.... que funciones tot com els vaixels, amb el seus compartiment estancs, única manera de que en cas que un compartiment s'ompli d'aigua el vaixell pugui seguir navegant sense enfonsar-se.
    Una abraçada....Mercè Sanchis

    ResponElimina
  4. El dia en que arribem al punt de no estar disposats a seguir enganyant-nos a nosaltres mateixos, ens adonem, entre perplexes i aterrits, de que sabem perfectament tot allò que necessitem saber, i que sempre ho hem sabut, però ens enganyàvem.
    L'única diferencia entre un savi i un ximple, és que el savi no s'enganya a si mateix.
    Ens encanta enganyar-nos.
    Fins i tot es poden tenir ilusions, però sense enganyar-se.

    ResponElimina
  5. M'encanta la teva poesia, tens una sensivilitat ùnica, no tinc masses paraules per descriure't,tot i que a la meva familia tinc dos poetes, sempre m'ha costat entendrel's .
    Peró a tu et veig mès propera, potser perque ets dona.
    La mùsica del conjunt Grec, l'he trovada genial.

    Perdona les faltes d'ortografía.

    ResponElimina
  6. Atenea sempre hi és, però de vegades no la veiem a la primera. T'entenc, Lulu. Perfectament. Jo m'he fet una llista de coses per conjurar tots aquests fantasmes. I sóc tan simple que psicològiament em funciona.
    M'encanta el poema. La veritat és que se t'estan acumulant per a P.V.
    Un petó ben fort.

    ResponElimina
  7. Acústica poètica encadenada de dubtes , sinceres inquietuds i preguntes: un pas endavant, un enrere, la incertitud d’haver pres o no la decisió correcte, un flash d’energia en etèria trencadissa: ara si, ara no; passant a fer referència a la deessa de la saviesa, i acabant la composició amb una estrofa que esmenta l’englantina que, sovint, premia la millor poesia.
    La franquesa en l’expressió del teu vers camina amb pas segur. Una abraçada!

    ResponElimina
  8. Parlant de TU A TU a la POESIA i a l'absència d'ELLA. Un bon treball poètic amb un "assenyat polsim d'Atenea".

    Julius

    ResponElimina
  9. Gràcies, Lurdes!
    Sempre he pensat que la nostra vida és un puzzle del qual ens costa veure la perspectiva total, i així passa que sovint hi ha peces que no sabem com encaixar. Anem provant fins que de vegades encertem el forat adequat. És com enganxar, com tu dius...
    Quan et sembla que ho tens tot més o menys controlat te n'adones que no, que és fàcil trencar l'equilibri i cal tornar a començar a cercar aquesta pega màgica...
    Una bona reflexió del dia a dia...
    Petonets, Lurdes, com em passa sovint amb els teus poemes, m'hi sento reflectida.

    ResponElimina
  10. Jo no mès sè que encertes de plè, el dia que tù tens amb el dia que tinc jo Lulù.
    Amb la teva magnìfica escriptura que dius el que sento.....
    Quietes ens adonem
    de l'eternitat d'un segon
    quan les pors han fos les hores.
    L'obscuritat borra el darrer pas
    No puc dir que no. Potser no hi ha elecciò;
    nomès els matissos d'aquella que espera, sigui Atenea?
    Mentra inventa un somni que no sonmia

    ResponElimina
  11. sí, Mercè Sanchís! : ja és ben veritat que un ha de saber relativitzar les coses, guardar-hi la distància i veure que no s'entortolliguin, les unes barrejades amb les altres, i un s'hi acabi entrebancant i prenent-hi mal... caient-hi de morros...
    i un s'hi de disciplinar, en viure. si no malament.

    ResponElimina
  12. (i el símil del vaixell... ja t'he dit a fora que el trobo immillorable!)

    el fet de meravellar-se, un, davant de les coses no és "autoengany", Joan (crec), sinó que carrega d'energia per continuar vivint. el que passa és que de vegades els ítems es contradiuen entre ells i un hi ha de sospesar, mesurar, triar, i no deixar de banda res.

    ResponElimina
  13. moltes gràcies, Anònim! : em fa molt feliç això que la teva sensibilitat trobi afinitat aquí, entre aquests poemes. una abraçada ben forta.
    (la música grega me l'ha suggerit l'òliba, i l'òliba, Atenea. d'altra banda, l'he triat per la visceralitat que conté.)

    ResponElimina
  14. moltes gràcies, Anna! petonet.
    (buf. llistes... jo, les que em faig per anar a comprar, p. ex., me les solc deixar a casa. òbviament van bé.)

    ResponElimina
  15. moltes gràcies, Jordi!
    "la incertitud de no haver pres la decisió correcta", no... atès que es tracta d'un alliberament. un cop desapareixen les estructures anquilosades que encotillin, potser, les relacions entre les persones, la seva essencialitat, un acaba topant-se de cop i de nou amb la puresa de l'altre, que ja havia oblidat del tot.
    i és això, potser, el que reca una mica.
    però no passa res. el que ha estat, és, i sort que n'hi ha!
    (perdona que m'hagi estès sobre un dels ítems. quan el poema n'és precisament el collage, i la falta d'un sentit coherent i lligat en tot el conjunt. però ho havia de dir! una abraçada.)

    ResponElimina
  16. moltes gràcies, Július, i una abraçada ben forta.

    ResponElimina
  17. moltes gràcies, Teresa!
    és quan un es troba tot de cop en una realitat nova i ha d'establir uns nous hàbits i rituals. el ritual del detall. i cadascun d'ells pot assolir molta intensitat. una meravella contínua. una pau. i un seguit de noves obligacions.
    i de cop t'adones que hi ha un seguit d'altres obligacions que havies contret tu soleta, individualment, abans, i ara et resten factura, i són inalienables. però és tant difícil tornar-s'hi a concentrar!
    i la necessitat de relligar-ho tot i conformar-ho racionalment, coherentment i atractiva en el propi univers vital. i que la vida faci sentit.
    (buf. no sé si m'he embalat massa. petonet.)

    ResponElimina
  18. "Quietes ens adonem
    de l'eternitat d'un segon
    quan les pors han fos les hores."
    Mercè!:
    és just això!
    i a més a més de la meravella, del segon.
    que interfereix en la racionalitat de les coses: que continua sent tan i tan necessària i que no es pot obviar.
    una abraçada ben forta, ànima bessona!

    ResponElimina
  19. Guapíssima la poesia Lurdes! En moltes vegades en la poesia es juga amb les paraules i s'adorna molt, per dir poca cosa... Però aquest no és el teu cas. Últimament fas algunes poesies, on es difícil de dir més amb menys.
    Ets tota una artista de la paraula... Això no m'ho pot negar ningú.

    ResponElimina
  20. Preocupacions...la poesia... l'enegia que hi ha en ella... un crit retòric, més per buscar complicitats en el aire que solucions, ja que només tu, amb el teu dia a dia, hi estás donant solució.
    M'agrada molt.

    ResponElimina
  21. Ens ve a sobre un canvi de vida radical. A la força haurem de canviar-lo, el nostre estil de vida. I ja no tindrem temps d´elucubracions, ni de conjetures, ni de belles poesies.

    ResponElimina
  22. que apocalíptic, Anònim!
    la poesia és expressió personal, i ni ningú ni res, en si, pot evitar-la quan a un li ve. és com un crit. és com respirar. a cops com plorar.
    en el meu cas, moltíssimes vegades sort n'he tingut... --terapèuticament entès, en l'àmbit privat.
    i anar polint polint... : desfogant-se --un-- i aprenent-ne. sort n'hi ha de l'art! i de poder-lo ensenyar.
    una abraçada.

    ResponElimina
  23. Moltes gràcies, Pau! : és aprofitar el moment de l'esgarip i "escrure'l", si hi ha la suficient intensitat les paraules vénen soles.
    (aquesta és l'explicació romàntica de la cosa, però jo l'assumeixo de cor. i després a polir.) i continuo encantadíssima de tenir-te com a admirador!

    ResponElimina
  24. Moltes gràcies, Pep! : "complicitats en l'aire", és just això en el moment en què sorgeix, el poema, i pel que fa a la resta... : la teva (de complicitat), el teu consell, m'amanyaguen.

    ResponElimina