O, Cep

Com si fos

Cos a cos

els teus Brots

el meu Dors

Peça a peça

el Raïm

grana a Gra

del Gotim

el teu Llit

de Rostolls

els meus Braços

de Troncs.

«M’arrapo al teu soc de sapiència,

Cep,

rugós i a frec de pàmpols,

Rabassa mare,

I tu me’n traspasses, a punta de dia,

la Saba,

La fermesa ancestral i nostrada,

la Rauxa.»

les atxes

Imatge: "Matí a Barcelona", lilianagranero.com

'mmmm...
des-
concer-
ta...
la nova
sortida
matí-mat-i-net-a
de casa,
Hi trobo
a notar
una manca
d'antiga
cuirassa
afectiva
cotó-n-afluixada,
o la pessigoll-
eta
aquella
que emana
de l'altre,
I em raca,
de poca
pràctica,
la fermesa
serena
del p(m)are.

(Per bé que no obsta la cosa

- crec -
atès que em moc a cor obert

- nyeeeec... -

i brando,

a-des-hà-bit,

les atxes a pler.)

fora via

imatge, http://www.taringa.net/posts/salud-bienestar/2847678/Sugerencias-para-manejar-la-ira-constructivamente.html

Te'n recordes, Helga,

la mama,

memorava l’Artal,

insidiós, l'altre dia,

al servei de refrescos de bar

d'una sobre-preuada màquina 

metro-politana

de vora casa:

La mateixa que va engolir-se
sencera,

de 8 anys a ençà,

la llarga rastellera,

de part meva,

de monedeta lleugera

sense el mínim efecte

—ni taronjada ni cola,

ni aigua de la més brava—

i sí un estentori renec,

(flamejava...)

maleint despotismes filials

i/o la interessada permissivitat

consistorial, urbana,

fugint pel broc gros de la meva boca.

“Deu ser la manera

que té la mare terra

de parar-te a la memòria

'questa congènita

falta de temperància”,

penses,

I tot s’amuntega a pilots,

ara,

i et clama

per indòmitament malcarada.

Encara hauràs d’agrair

a manera d’ensenyança,
o moralina,

la falca, l’embranzida

d’haver sortit disparada

fora via.

impressió

• ....stà caient
• tota nua
• molla
• sola
• com en un
• gota a gota

el dit

[imatge, http://ferreretsnuredduna.wordpress.com/gorgs/nom-dels-dits]

El cel m'espurneja

a la punta

del

ƥit,

amic,

si,

delerosament,

la fregues,

I esdevé

melodiosa corda de lira

sonant

en la tenebra

o icona que apunta

amb segura

fal·lera

els viaranys

de l’infinit.

[imatge, http://comunidad.terra.es/forums/post/12599959.aspx]

viti-ligen

imatge: "La persistència de la memòria", Salvador Dalí, 1931.

Tinc una taca rodona i antiga,

vitilígena al canell sinistre.

El meu canell duu un rellotge exacte,

ennegrit i ample, de recapte,

manllevat per enèsima volta

a la Norma, que flirteja amb la Nona,

que és l’hora mandrosa. M’arrabassa

la traça in-fal·lible, gebrada,

que es desprèn del teu acte vital,

germà. M’hi ennuego encara ara

i quedo nana al teu gegant... encalç.

La taca, simpàtica, s’estira

o s’amaga, i pizzela amb alegria

a la meva sina. Com fum exhalat.

apuntant melodrama

At the Theater (The Melodrama) (c.1860-64) - Honoré Daumier

Ella

hauria esclatat

renegat

sanglotat

carrer ací carrer allà,

Vigilant

resseguir

la drecera valenta

obirà una llum clara

al capvespre:

era alegria, la vida,

ní-ti-da-denúncia

del que coïa.

Hi correria oberta de mar,

esbatanada

amb deler de manyaga,

I rebria una claca de mà

lacònica i neutra,

circumspecta,

de catàleg.