dilluns, 6 de setembre de 2010

O, Cep



Com si fos
Cos a cos
els teus Brots
el meu Dors
Peça a peça
el Raïm
grana a Gra
del Gotim
el teu Llit
de Rostolls
els meus Braços
de Troncs.

«M’arrapo al teu soc de sapiència,
Cep,
rugós i a frec de pàmpols,
Rabassa mare,
I tu me’n traspasses, a punta de dia,
la Saba,
La fermesa ancestral i nostrada,
la Rauxa.»


11 comentaris:

  1. Una rauxa prou assenyada
    i un poema molt maco.
    Un llit de rostolls
    i uns braços de troncs.
    Que a l'esclatar el gra de raim a la boca
    soni l'estelada!
    Estimar
    és estar disponible.

    ResponElimina
  2. Ostres, molt festiu i agradós i, alhora, nostrat i plàstic.
    M'agrada molt. I remet a ressons ancestrals de terra i vi. Fantàstic.
    El llegiràs dimecres?

    ResponElimina
  3. Sapiència mil·lenària la dels socs dels ceps!

    (com que se que no acostumo a deixar comentaris, vull aprofitar per dir-te que et llegeixo tot sovint)

    Robert Castells Ferrús

    ResponElimina
  4. Robert Castells Ferrús6 de setembre de 2010 a les 13:30

    Segurament, Nausica ja veia beure vi al seu pare Alcínous, ja que els primers vestigis sobre producció de vi es remunten a l’any 3.000 abans de Crist i han estat trobats als monts Zagros, però no va ser fins els segles vuitè i setè abans de Crist que es va introduir en les terres litorals de la Mediterrània occidental.

    Robert Castells Ferrús

    ResponElimina
  5. moltes gràcies, Joan!
    aquí parteixo de la meva sensació personal i sostinguda en acabar abraonant-me en cos (literalment) i ànima al cep quan cullo raïms. (el meu pare sempre em va dient que així no es fa, que un ha de mantenir-hi les distàncies, sobre tot a l'hora de fer-se amb el raïm, perquè si no s'acaba tallant, però no hi ha manera.)
    he volgut expressar la comunió íntima i plena que sento amb la tasca quan cullo raïms.
    i després passar-ho a l'àmbit col·lectiu. la unió (constructiva, per descomptat) fa la força...!!!

    ResponElimina
  6. moltes gràcies, Anna. ja ho he dit a fora: la 1a tongada vol imitar el procés d'anar collir raïms, mica mica i sense encantar-se, trisca trisca... literalment, físicament, rítmicament.
    I la 2a part, la derivació mítica i patriòtica. per això ha cregut que esqueia penjar el poema ara.
    (si vinc, suposo que sí que el diré.)

    ResponElimina
  7. moltes gràcies, Robert, per l'atenció!
    (i jo tb crec que ja hi podem pujar ben de peus que Alcínous i tot el poble feaci, fins i tot Nausica, faltaria plus..., bevien vi!)

    ResponElimina
  8. Tant petits i rabassuts que semblen el febrer després de la poda, i tant generosos que estan al final de l'estiu. M'ha agradat, em retorna a la meva infantesa.

    ResponElimina
  9. petits i rabassuts, i després generosos: és l'evolució natural, mai més literalment dit. (no?)
    moltes gràcies, Pep! : a mi també, són records i sensacions renovades (suposo que per això no m'he pugut estar d'afegir-hi la Dharma...)

    ResponElimina