dimecres, 18 d’agost de 2010

viti-ligen

imatge: "La persistència de la memòria", Salvador Dalí, 1931.

Tinc una taca rodona i antiga,
vitilígena al canell sinistre.

El meu canell duu un rellotge exacte,
ennegrit i ample, de recapte,
manllevat per enèsima volta
a la Norma, que flirteja amb la Nona,
que és l’hora mandrosa. M’arrabassa

la traça in-fal·lible, gebrada,
que es desprèn del teu acte vital,
germà. M’hi ennuego encara ara
i quedo nana al teu gegant... encalç.

La taca, simpàtica, s’estira
o s’amaga, i pizzela amb alegria
a la meva sina. Com fum exhalat.


19 comentaris:

  1. Això és l'últim. Poetitzar les malalties dermatològiques. Molt bé. Palesa ironia i humor. Saps que m'encanta el Dalí. La persistència de la memòria.

    ResponElimina
  2. El nostre cos és la memòria de la nostra vida.

    ResponElimina
  3. m'has deixat "esmaperduda"... una taca en el canell que s'estira i està feliç de les piruetes que pot fer segons tu et bellugues, a l'hora nona...
    Silenci blanc que aixopluga un paratge acotonat
    i nocturn
    emparant teulades
    vestides de paper.
    Encantadora Lulú... tu i la teva *dermatòlogia* personal.
    Dali, Ccopin...uffff

    ResponElimina
  4. *pos* Chopin s'ha quedat en Ccopin.. potser que ara no sigui el meu català.. es que l'ordinet te tecles que no sembla que escriguin quan ho han de fer..
    excusemoi.
    Repeteixo màgnìfica viti.ligen

    ResponElimina
  5. Caram! Lurdes m'ha encantat avui... Com pots fer una poesia, de la cosa més senzilla o quotidiana, sense cap dubte estàs tocada per un do molt especial, que debto que es pugui aprendre, o es té o no es te.
    Tant el quadre com la música molt bona!
    Un cop més, gràcies Lurdes! I una abraçada ben forta.

    ResponElimina
  6. Vaja, Lurdes! A partir d'ara em miraré amb amor i respecte totes les taquetes que tinc, no sigui que...

    Seriosament: m'ha agradat molt! He de confessar que el teu talent creatiu, el teu vocabulari tan ric, el teu domini amb el joc de les paraules, els pensaments i...la gosadia, em sorprenen i cada dia més. Fantàstic!
    Una abraçada

    ResponElimina
  7. Hola, Lurdes!!
    Felicitats pel poema!!
    A mi també m'agrada molt Dalí, i Chopin...
    El teu poema m'ha ajudat a comprovar que de vegades som poc conscients del nostre cos. I que la poesia és tot, i tot hi cap, sobretot si és tractada amb la bellesa que tu ho fas.
    Es desprèn que te l'estimes, la taca, és simpàtica, i és teva i forma part de tu.
    Petons i gràcies per compartir el poema!!

    ResponElimina
  8. Anna:
    ironia i humor pel que fa a la(es) taca(ques), a veure si no... però per sota tb hi ha (o es vol) el diàleg atàvic i conflictiu amb la meticulositat i l'ordre, per contrast amb la poca-traça.
    (i té 14 vv. amb rima assonant i tots fan exactament 9 síl·labes. ho has vist?)

    ResponElimina
  9. Mercè: "teulades, vestides de paper", anem-hi, que ballarem!
    (i sí, les tecles de vegades van com volen, i va bé pq sovint l'encerten... no?)

    ResponElimina
  10. moltes gràcies, Pau! : el vitiligen és el pretext (la veritat és que un s'hi acaba acostumant: les meves taques són rares) i per sota, tot d'angúnies.
    que vénen a ser el mateix (com ha insinuat en Joan Grau per allà dalt).
    (i fer poemes i mirar que quadrin el que sí que és (per a mi) és un vici!)

    ResponElimina
  11. moltes gràcies, Maria Teresa! :
    suposo que ve a ser (o ho intenta) una mica l'assumpció personal. (per sota tb hi vol haver cosa psicològica, convidencial: que superficialment potser tb es trasllueix en les taques.)
    i per la tècnica... aquest l'he diguem-ne "forçat" en 14 vv de 9 síl·labes i amb rimes (que van una mica com volen) pq vaig veure que m'anava sortint de dicurs llarg.

    ResponElimina
  12. Teresa:
    això del vitiligen un ho acaba assumint personalment (sé de gent que hi ha tingut molts problemes, també no ho sé què passaria de tenir-ne més i en llocs diferents: jo no en tinc a les mans --que és el més habitual-- i sí per la resta del cos, escampadet, i vaig a la platja amb biquini amb aquella alegria, a veure si no...)
    i moltíssimes gràcies pels teus comentaris!

    ResponElimina