divendres, 20 d’agost de 2010

el dit

[imatge, http://ferreretsnuredduna.wordpress.com/gorgs/nom-dels-dits]


El cel m'espurneja
a la punta
del
ƥit,
amic,

si,
delerosament,
la fregues,

I esdevé
melodiosa corda de lira
sonant
en la tenebra

o icona que apunta
amb segura
fal·lera
els viaranys
de l’infinit.

15 comentaris:

  1. Que seria de nosaltres sense can torbament?

    ResponElimina
  2. Un bonic poema d'uns delerosos moments de la petita autocomplaença solitària que estimula la recerca dels viaranys d'infinit.

    ResponElimina
  3. Oh, Lurdes! Poca cosa necessites per fer un poema que capti els sentits, els saps transmetre tan bé...

    ResponElimina
  4. Costumari amorós! Que bo. Molt bé, Lulu. Així es fa.

    ResponElimina
  5. Bonica foto. Versos relligats amb passió i la tendència natural del desig i la fal•lera imaginativa. M'agrada!

    ResponElimina
  6. D'aixó s'en diu follia???
    bojeria enamorada???
    delit apassionat?
    s'ha de viure:
    has d'estar:
    per saber el bon regust que deixa aquesta fal-lera
    que espurneja a la punta del dit.....
    ay!!!! passió !!!! si no hi fossis......
    no podriem viure...

    ResponElimina
  7. Senzillament preciós Lurdes! Déu ni do! Amb quant poques paraules, i el munt de sentiment que hi ha... Aquest amb el teu permís me'l guardo.
    Sé que sóc repetitiu en el meu agraïment, per em sembla que aquest especialment s'ho mereix. Gràcies!
    Una abraçada.

    ResponElimina
  8. diria que no res, Pep... no existiríem.

    ResponElimina
  9. moltes gràcies, Jordi! : aq és d'aquells que surten en una tirada i després cada cop que te'ls mires hi canvies alguna cosa... en fi.

    ResponElimina
  10. i tant, Mercè! és la sal de la vida. (el problema comença a venir quan se t'enduu del tot del tot i ja no veus ni nord ni res... però mira...)

    ResponElimina
  11. moltes gràcies a tu, Pau, per la teva atenció i els teus comentaris (sempre bons!). una abraçada ben forta.

    ResponElimina
  12. Gràcies, Lurdes!
    Cap dels teus poemes em deixa indiferent...Tenim tendència a apuntar cap al plaer i la felicitat. I això és, tal com dius, l'infinit a la punta dels dits.
    Petonets!!

    ResponElimina
  13. Teresa, sí, instantàniament el súmmum.
    petonets.

    ResponElimina