“poema a l’heura”

A la meva filla

Poema a l'Heura

,

la que s’arrapa i escampa

pels vells murs d’aquí a les cases

o en castells

o al llarg dels arbres,

i s’hi enfila amb una fibra

secularment present

(—la sents...?)

però alhora sedosa i turgent.

Que és igual com t’arrapaves,

—o no—, a mi.

Eres rodona,

petita,

viva,

nousortida de dintre meu

i em miraves expectant,

ulls perlats oberts i enlaire,

i em demanaves el què,

com en un dir:

“Què és el que m’espera, ara,

què tal anirà després?”

(—d’aquell jorn ençà, amor,

he anat sabent que et diria

que ens entendríem ben poc...!)

No et feies gaire amb les nines,

et mirava i m'esmunyia,

ni tampoc molt amb cuinetes

sinó amb contes i novel·les.

No t’enredaven els Reis

(“són de mentida, oi?”):

2 anys en 3 dies tindries,

petita eixerida,

les princeses eren “prinses”.

I sí que et plaïen les fades

(«que deixen polsim de plata

a la cara dels nens que fan bondat

—i que han acabat de sopar, és clar—

i argentegen l’endemà...»).

Ara el que sé és que no et sé per moments,

o no gaire,

si bé sé que t’encisa el violí,

doneta d’aigua,

i la germana holanda,

i els gals i la britània;

que tens per suprema delícia

nereides i gessamines,

I que em llisques, salvatgina i tendra,

entre els dits

i et voldria enrinxant-te àgilment al meu si,

com t’enrinxes a la vida.