MÀenllotada (col·laboració C.Bernad/L.Estruch)

Per què et vénen ganes,

MÀ

∂nllotada,

que ets la meva

que(t) re-crees,

de tapar-me la cara?

Ia sé que quasi mai no he fet

el que calia
en teo-
ria.

escultura: Coral Bernad

text: Lurdes Estruch

29/10/2011

A CLASSE

I se t'ensorra el món.

I de vegades

aleshores
intentes

abastar
l'INFINIT

fet CONCRET

en un incorregible

incommen-
surable

inevitable

indefecti-
blement

indefens

galifardeuet

de TERCER.

El matalàs. (melangiosa qüestió-estirabot que escau, i força, a les hores d'anar a fer un cafè. crec.)

Dita popular: ‟ Andròmines i familia serven tan sols el color que els fóra idoni mantingudes a distància.‟  

No heu sentit mai

la sobtada avinesa

i viscosa pruïja

de veure-us canviats,

sens mínim impàs,

per un matalàs?

Io sí.

hepàticament

Si despenc
la preuada energia

que el cos requereix

—hepàticament—

Su..ací...,

xisclaré i gruaré

eixiré foc

(i que bé... redéu-se’t!)

Prô em petŗan

 i tan fort

les elàstiques
cordes

als dits...

xerricaré, 'stà clar,
me'n doldré. O sigui que res:

a callar

és a dir benraonar

—agradosament—

i em faré, potser,

d'entrada no en sé,

amb el llorer

o amb l’heura romanticobucòlica

de la victòria.

Un TOT del tot maniqueu: l’embranzida vital O el no-res

(sèrie montpelleriana, 4)

La meva ment

es relaxa en l’estresssssss....... ☼ ♫ ♪ ♪ ...

prô el meu cos no la segueix.

Respiraré al complet:

un, dos, treeeeesss...

La meva panxa,

encisada,

s’infla i estira

com una manxa

La meva tràкуa m’insta,

rebel:

“Digue-li que calli,

encantada,

que se t’acabarà el Teeeeemps!!!”

(tren direcció Montpeller, 13/08/2011)

lleu i amabilíssim pessic d’escatologia montpelleriana

(sèrie montpelleriana, 3)

Oooouuu, re-mondieeeu!!!

50 cts. d’€

anar a fer un riu

a la selectíssima

estació de tren

de Montpellier!

Fins i tot consumint:

“il no n’y à toilet, icí, a bar...”

Per molt menys preu

—eeeuɣó : zeeéro...♪♫..☻♯.—

a fer burilles,

del tot pastoses

verdes

gratuïtes,

i ben a cobert de la prístina

sinusitis

que m’ha sobrevingut

en aquesta setmana tan...

heææaaavy

de vacances.

(Montpeller, estiu 2011)

 



heura

Jardin des Plantes, Montpeller'11.

(sèrie montpelleriana, 2)

,

com pot ser

que com més fugi de mare

i més et digui que et passes

i així no et suporto,

o quan no em DIUS res,

més senti en el fons

que no puc viure

sense la teva EXIST-ència?

que ets la nina dels meus ulls

i donaria la vida

per tenir-te una mica

com quan eres petita,

propera:

eixerida,

com ara, si no et reca,

i amb aquella alegria

i vivesa un pelet (o 2)

circumspecta

—un és UN, què menys, a la vida—

però clara
i tan sàvia,

sencera.

(Montpeller, estiu 2011)