dissabte, 29 d’octubre del 2011

MÀenllotada (col·laboració C.Bernad/L.Estruch)




Per què et vénen ganes,
nllotada,
que ets la meva
que(t) re-crees,
de tapar-me la cara?

Ia sé que quasi mai no he fet
el que calia
en teo-
ria.


escultura: Coral Bernad
text: Lurdes Estruch
29/10/2011

8 comentaris:

  1. Tenim la llibertat
    d'aprendre dels errors
    o seguir ensopegant
    en la mateixa pedra.

    ResponElimina
  2. la renovació és vida i els errors, depèn de com els miris, però sí, l'ideal fóra aprendre'n i anar endavant. (cap a Ítaca ofcourssss....)

    ResponElimina
  3. Reconèixer l'error sempre és anar endavant... I què és el que cal fer? viure ... algú neix ensenyat?
    Cuida't, germaneta!

    (Com m'agrada el fang!! Quan és humit i moldejable...quin gust tenir-lo entre les mans!!)

    ResponElimina
  4. Moltes gràcies, Teresa! (segur que tb de part de la Coral): que n'ets de sàvia. petonet immens.

    ResponElimina
  5. Molt bonica l'escultura. Coral, enhorabona.
    Lu, la culpabilitat l'hauríem d'eradicar. Una cosa és intentar canviar; l'altra, arrossegar el sentiment de culpa, que és una putadeta paleocristiana de tocar els nassos.
    Seria bo poder dir sempre allò que canta la Piaff. "No, rien, de rien/ no, je ne regrette rien!"
    Bona nit.

    ResponElimina
  6. Anna, el sentit de culpabilitat tb és positiu, i de quina manera, si se sap relativitzar. la mà a la cara me'l fa present.
    aleshores l'ideal és no estressar-m'hi, sinó parar-me l'anècdota o gran seqüència vital al davant, i poder extreure'n coneixement, experiència, actituds noves o renovades.
    I la conclusió del meu poema (inspirat o identificat en l'escultura de la Coral) és de tall reivindicatiu.
    no hi ha ni blanc ni negre, ni bons ni dolents. i tots els extrems es toquen.

    ResponElimina