dimecres, 14 de juliol de 2010

eren com unes escombres


Eren com unes escombres
que arrosseguessin les ombres,

Els 2
mots
o paraules insidioses
brollats a pressió d’unes boques,
la teva i la meva, per exemple,
la nostra o la vostra, les postres,
la d’ella.

Sort de la flonja capçada
de 8 o 10 plàtans
i acàcies,
solcant la vorera,
o xicrandes,
en verda, ufanosa fal·lera
que estampa el carrer.

L’aire hi penetra,
flirteja amb mil fulles
que alternen tan fresques,
bressolen flors blanques,
i grogues,
o espremen les ínfimes boles
de pol·len.

Quina polseguera.
Una papallona translúcida,
petita, cremosa
puja per atzar al balcó

a pessigollejar-me el peu.

17 comentaris:

  1. Les escombres arrosseguen
    les insidioses ombres.
    Paraules de boira.
    Una papallona em pessigolleja el peu
    per escampar la boira.
    Ai, jo!

    ResponElimina
  2. Sí que m'agrada. Les escombres ho arrosseguen tot. La natura present enmig de l'urbs, la brisa entre els arbres. Molt plàstic. Suposo que les escombres arrosseguen allò que mereix marxar, tant les paraules insidioses com les boles de pol·len generadores d'al·lèrgies.
    És molt agradable de llegir. Crec que flueix...

    ResponElimina
  3. M'agrada molt, Lurdes!!És ben bé tal i com ho descrius...
    Per sort encara tenim natura a la ciutat.
    Ara m'ha vingut el cap la cançó "Si yo tuviera una escoba..." Arrossegar ombres i fantasmes, i males energies...
    Petons, i felicitats per aquesta nova creació!

    ResponElimina
  4. Molt ben trobada la rima: escombres/ombres
    m’imagino catifes de flors
    solcant la vorera i amagant un sentiment.
    Tot ben encadenat i suau
    m’ha recordat Josep Carner.
    La foto senzilla però ben bonica

    ResponElimina
  5. Anna:
    Sí, comença amb la discontinuïtat personal, que queda apaivagada i de fet superada amb la contemplació de la natura. És literal, tot i que fantasiejo en les 2 darreres estrofes.
    Pel que fa a les escombres, la polseguera de la darrera estrofa me les tanca; hi refereix literalment (tb pel que fa al pol·len) i en sentit figurat, i va arribar realment sola.
    Moltes gràcies i petonets!

    ResponElimina
  6. Joan:
    Moltes gràcies (tot i que encara no sé ben bé si t'agrada!). Si ho apliques, sensitivament (?), a mi, doncs sí, una mica o força (posats a mirar) com en tots. si et refereixes a tu, me n'alegro molt que el comparteixis.

    ResponElimina
  7. hola, Jordi! me n'alegro que t'agradi, moltes gràcies!

    ResponElimina
  8. Moltes gràcies, Teresa!
    me n'alegro que t'agradi, i sí que és extraordinari el poder catàrquic de la natura (conjuminat amb una mica d'imaginació, i de la voluntat! que un hi posa). petonet.

    ResponElimina
  9. moltes gràcies, Jordi!:
    M'afalaga mooooolt que el relacionis amb mestre Carner... tot i que aquest poema és molt irregular formalment. Començo amb heptasil·làbics i acabo amb octosil·làbics, i la rima tb és més aviat lliure (en contrast amb la disciplina i el mestratge carnerians).
    Però m'ha acabat sortint així (aquest és dels que arrossego dies i dies perquè es tracta d'una sensació que vas tenint i que la vas transformant de resultes d'un determinat hàbit que vas repetint --mirar al carrer des del balcó--, o sigui que l'he pogut polir i repolir).
    una abraçada.

    ResponElimina
  10. Le escombres son las MEVES ALIADES.. sence tú saber.ho Lurdes:
    Perqué en totes les vivencies que he tingut alguna vegada sort n'he tingut d'elles que m'han ajudat a fer una bona escombrada de tot alló que m'habia i hem queda en els racons de l'ánima..
    Sent frívola i sincera.. en la pols de casa... també i treballen.. potser no tant, perque l'aspirador els ha prés el lloc..
    Es tan sonor, tan agradable.. i agraït perque penso que també m'ajuden en l'apartat d'alergia.. poc poétic però... (plé d'estornuts)..
    La papallona la tinc amb mi.. flitrejan amb les mil fulles del balcó , no deixaré que s'n vagi, ella es la reina i senyora de tot.
    que miran els seus colors, i escoltant a la Jinz Jazz Band de devat del "corte Inglés" del Portal de L'Angel... las dues disfrutem , ens fem companyia... que més puc voler?
    Una amiga que sence saber-ho a encertat de plé amb le escombres d'un passat.. que devegades es torna present-
    Peró també hem va bé, perque soc positiva, enèrgica i amb ganes de lluitar..
    ay amiga!!!
    un petò Lulú

    ResponElimina
  11. Moltes gràcies, Mercè, guapa, per compartir-ho!
    Les escombres m'hi fan el sentit figurat a l'hora de transformar diguem-ne la mala maror, i més literal pel que fa al pol·len i sobre tot la "polseguera", i obren i tanquen el poema.
    Un cop posat, el poema, m'he adonat que és un d'aquells en què una sensació humana duu a parlar de la natura (en contrast i alhora igual que aquells en què una impressió natural es torna, poèticament, sentiment): sempre recordaré l'observació perquè me la va fer mestre Colet (de Poesia Viva) just acabada de recitar un poema.

    ResponElimina
  12. Hola, Lurdes! He sigut uns dies per Euskadi i no havia entrat al face.
    M´ha agradat . A mí també em ressona carnerià.I no és la primera vegada que t´ho dic. El dia que ens vàrem conèixer també et vaig fr un comentari en el mateix sentit. És la sensació de ben construit i lleuger al mateix temps i aquesta punta mofeta de divertimento amb això de les escpmbres, per exemple. Gràcies per enviarme´l. Un petò!

    ResponElimina
  13. moltes gràcies, Pilar, per aquest comentari tan afalagador!
    (i Euskadi, quina sort, és preciós...)

    ResponElimina
  14. Ho trobo preciós...
    Mercè Bartolomé

    ResponElimina
  15. me n'alegro molt que t'agradi, Mercè, benvinguda a les golfes!

    ResponElimina