dijous, 8 de juliol de 2010

full acabat d'arrencar de vulgaríssima bitàcola quotidiana


a-pa, plego...

Ara me n’aniré caminant a casa de l’altre
a tornar una clau equivocada,
a menjar un tros de mos
I,
en acabat,
a regirar l'agenda
per si,
vist el pintor,
hi noto encara una engruna de temps
per apropar-me a la platja amb la bici,
I difuminar, en la mar salada,
un fort bri de desconcert que m’aclapara

i aquesta calitja opaca.

11 comentaris:

  1. La xafogor no deixa respirar ni pensar bé.
    Cada instant és una pesa del puzle del viure
    que cal intentar encaixar amb el següent instant, en el llarg i curt camí d'Ítaca.

    ResponElimina
  2. És extraordinària la teva facilitat per, d’un pensament estiuenc fruit d’un comentari d’ahir, avui fer-ne un poema.
    Tot i posar-hi un to feixuc, en el seu conjunt, dona sensació de frescor.
    Si, i tant que m’agrada

    ResponElimina
  3. Bé, no crec que sigui un pensament estiuenc. Oi que no, Lurdes? És molt més, per bé i per mal.
    Tira endavant, amiga! Suposo que el desconcert és un bon mot per definir, sense cruesa, el teu estat d'ànim.
    Com pot ser? És possible? Per què?
    I la calitja opaca, que no ajuda.
    M'agrada moltíssim.

    ResponElimina
  4. M'ha agradat Lurdes! Espero de devant la inmensitat del mar haguis trobat la resposta buscada...
    No coneixia a en Constantine Cavafy i m'ha sorprés gratament, potser perquè cantant a Ithaca amb tota la simbologia que també té pel nostre denostat poble.
    Una abraçada per a tu i per tots.

    ResponElimina
  5. ara a l'hora que espero tots dormin.... es quan hem puc passeijar, veure que encara que et costi, més o menys, encaixeràs totes les peces i tornarás amb la fermessa de sempre a ser la Lurdes que personalment no conec, però a través del seus escrits es dibuixa una dona amb fermesa encara que hagi passats mals moments, i els que encara per joventut et vindran, però las peces sempre aniràs encaixant, una vegada contenta, l'altre amb una llagrima al ulls.. però et posaràs ITHACA..
    i el teu pensament que avui pordría se opac o li faltaba llum.. esclatarà de nou dins teu.. i diràs amb força, DEMÀ SERÀ UN ALTRE DÍA UN ALTRE LLUITA... començaré de nou!! Soc la Lurdes!!!
    i amb aixó ja en tic prou.
    fás que hem reflexi amb tú com un mirall torna l'imatje que té al devant. Anys passats que no tornaràn ni voldrìa jo que tornessin,, per algua cosa ni diuen PASSAT.

    ResponElimina
  6. Sí, Joan. Ve a ser allò del pou en què tot de cop va i et sents a dins, i un ofec. I(però), ésser-hi a temps de pensar: ara començaré a gratar i a gratar i a gratar, i fer-ho: anar generant terra que et permeti elevar-te de nou a la superfície. (és el conte del ruquet.)

    ResponElimina
  7. Moltes gràcies, Jordi!
    Jo hi ha poemes que els remeno remeno i remeno, primer afegint i després anant polint. I que em duren dies.
    I n'hi ha que l'esquelet em surt d'una tirada, i que és fruit d'una improvisació per comentar senzillament al mur, o així. Aleshores si crec que en podria sortir un poema amb mínima cara i ulls, el desenvolupo. El present poema era d'aquests.

    ResponElimina
  8. Moltes gràcies, Anna!
    Sí, s'hi barreja l'estat d'ànim pel canvi de circumstància vital, físicament i tb emotivament, i la xafogor estiuenca que fa.

    ResponElimina
  9. Moltes gràcies, Pau!
    Per a mi també va ser una sorpresa preciosa descobrir remenant pel yutub aquesta interpretació d'Ithaca de Cavafy. L'he sentit moltíssimes vegades, i a més a més és com si anés passant pel davant dels nostres ulls l'"Odissea" d'Homer, escena per escena i convincentment. A mi em fa molta emoció. (i a banda, el contingut i el missatge, es clar...)

    ResponElimina
  10. Mercè, t'admiro molt. Jo també detecto una intrínseca similitud entre tu i jo. (Bé, tu ets molt més simpàtica, xD.) Em sembla que totes 2 som molt lluitadores. Com a mínim.
    Un petó ben fort.

    ResponElimina
  11. Hola, Lurdes!!
    En llegir el teu poema m'he pogut veure jo mateixa anant a la platja del Poblenou perquè la brisa s'emportés la boira del cap i el mar em netegés de tota l'escorça que portava a sobre. Crec que eren unes circumstàncies semblants a les teves i d'això ja fa temps.
    És clar que la calor no ajuda a la facilitat de les coses...a mi m'aclapara i m'anul·la; però aquí estic... sempre hi ha restes per anar netejant; però tot està més resituat.
    Petons i cuida't molt!!

    ResponElimina