dilluns, 28 de desembre del 2009

albada


Com s’emboira segons com

i tempesteja
en una vida que sacseja...

Tot es tapa, com ara:
Ni una ratlla encarrilada
Ni un sol arbre
Ni pedra viària
no es veien,
I hi havia una roina,
temuda Gorgona,
tocada l’alba,
estels a l’abric i enlaire,
i la dansa, nuada.

Com en el toc verinós
que li adreces
si intueixes
que frueix
i ara t’ignora,
I el rampell se t’hi fixa
febril,
xardorós,
I no en els anys
plens de llamps
i de goigs
i de planys,
Que són tants,
Que no fèieu l’amor.

Tot ha explotat, ara,
diluint-ne l’atzucac,
El sol arbre, la pedra,
la via viària.
El dia es torna nítid
i beslluma
un bri de vida,
i d’alegria,
velada,
amb l’arribada
pusil·lànime

del sol.

5 comentaris:

  1. Malgrat la boira i la tempesta,
    una mà, com un raig de llum,
    a trenc d'alba.

    ResponElimina
  2. i un s'hi agafa amb alegria, però ha de saber caminar tot sol i de bell nou. és per això que la vida que beslluma ve a brins, que l'alegria és velada i que el sol hi treu el cap pusil·lànimement.

    ResponElimina
  3. Electra, una molt bona metàfora de la vida. Mai hi havia caigut. Hi ma moments per tot, boira, tesmpesta, sol, etc. De segur que m'inspires un dia positiu. M'agrada molt el lèxic que acostumes a usar, del tot autèntic.

    ResponElimina
  4. bé: i tb passat pel diccionari de sinònims.
    moltes gràcies, fada.

    ResponElimina