L’òpera s’alça
i el cos te’m reclama,
Casa,
reblerta de pols
i antiquada.
Prò vindré a tota metxa
i veuràs la rabeja sencera
que et cal
—profilàctica, fos dit...—
o que clames,
i llavors de verbena,
sentida espronceda,
Germana,
I la bella claror
que et penetra a plaer
ja a la cambra del mig
et durà un manyac
al capvespre,
canicular,
I quina sort que estem enteses,
Llar amiga,
industriada i decadent,
urba-novita.
La bruixa guerrillera
que nia al seu aire
a l’entrada,
xarlestoniana,
et destil·la una rialla
salpebrada,
àcrata i nua
dins de la medul·la.
