divendres, 18 de novembre de 2016

AVI


Avui fa vint-i-tres anys
que vas morir, AVI,
I en recordar-te aquí a la terra
el que m’arriba directe
sempre
és el geni abrupte que et sortia i
la teva  puresa de cor.
Et duc tan endins que diria que et mostro
a la mínima embranzida, avi, esclato com tu.
Vas haver d’empassar-te la guerra
a l'Ebre
i traginar de per vida rosec de vençut.  
Baixaves a l’hort tot sol, com savi i geniüt
MUSSOL
Fumaves uns celtes que jo et contemplava,
admirada, enrotllar-los.
Mai t’ha titllat ningú  —segur!— de pesat
social, vull que més aviat sorgia, en tu, l’home-illa,
i, si alguna vegada glossaves batalla, era ben bé
que se’t demanava.
No hi ha dia que pensi en tu que no em requi
no haver-te explicat amb pèls i senyals, aquella vegada,
què coi estudiava: poètica medieval, ja veus, un cop
que m’ho interpel·laves; l’angúnia, la pressa cega, de pena.
T’agradava la meva
lletra. Et pujava a besar “boranit” quan tornava
divendres-vespres a casa, per sistema,
i sé que a tu et feia una joia immensa.
Morires en pau, el papa et bressava amb la càlida mà.
I sàpigues que, encara que et vas endur la meva llàgrima nostàlgica rere la tapa,
restes en mi (i el teu besnét Arnau també se t’assembla) per sempre. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada