dimarts, 17 de juny de 2014

—Mira com crida el gavià!


Quina pena de problema haver d’esperar
a superar maldecap amorós a que n’arribi
un altre L

No.
Si no la sabies llarga sinó gegantina, tu.
I no te'n culpo de res, a fe.
O quasi... Gairebé.
Vaig ser jo qui m’hi vaig aferrar al teu escalf
com a un ferro roent. I si no hi ha hagut happy end
ha estat perquè era debat entre 2 impossibles
enfrontats. —Mira com crida el gavià!
I per què, si tot i que els moments més
crucials, estentoris, llampants, d’aquests
4 anys i escaig han estat negatius, ara
em ve al cap la teva aurèola de meravella,
saviesa que em duia la fe en mi mateixa
la pau... Puta misèria.
Sé que no puc estar amb tu,
I que millor el dia que vas decidir no estar
amb mi en cap sentit, ni un. Però ara
l’ànima m'esbatega desolada en un crit
angoixant i latent per la simple raó
que ara sé que ara estàs,
de nou, igual,
4 anys, enllà... i escaig,
amb una altra.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada