dissabte, 6 d’agost de 2011

la Callada per resposta

         gran mètode
—o ï més...: de conversa—
que enroca en gruta freda
   qui l’esmerça,
I que eleva
   a categoria excelsa
(a)qui li toca la peneta
   d’entomar-lo
—maleït sia el dialecte
   en verborrea!—,
així com rebi, de bursada
   i com a premi
      a l’ipsefacte,
un tan solemne 
      —i g(a)rant-idíssim... 
                  pam de nassos.

17 comentaris:

  1. Ben cert. Per totes bandes. Ací com, també, i en un altre ordre de coses, la ignorància és l'ofensa més forta.

    ResponElimina
  2. Parlar amb una pared, nedar a favor de la corrent que ja no és nedar sinó deixar-se arrossegar, no entendre el lleguantge dels muts ni dels sords.. elemental estimada LU.

    ResponElimina
  3. La callada per resposta. És un sistema que no va amb mi. No recordo haver-lo posat en pràctica mai, si més no de manera conscient. Sense voler, evidentment, no ho puc garantir. Però no suporto els temes no resolts, per bé i per mal.
    M'agrada molt el poema, molt ben trobat. El vers final, contundent i fantàstic. La teva foto, oh, increïblement adequada (a més de simpàtica). Molt bé.

    ResponElimina
  4. Julius: del tot d'acord, però la cosa es complica quan un explota! (ja que una servidora no en té ni idea de com enrocar-se en roca freda, i val a dir que mai n'aprendrà)

    ResponElimina
  5. Anna, a mi m'agrada més la part del començament (allò de la gruta freda) fins a "verborrea": "maleït sia el dialecte en verborrea!" (je m'acuse..., no t'agrada?). el final l'he regirat bastant abans de donar-lo per bo.
    moltes gràcies, germana, petonet.

    ResponElimina
  6. Sí, sí, sí que m'agrada. M'agrada tot. Però el final m'ha semblat molt bé. M'ha funcionat.

    ResponElimina
  7. Com m'agrada el troç primer: I que eleva a categoria excelsa!!! Ara jo no callo "quasi bè mai" potser no estarè encertada però m'agrada ser l'ùltima que diu adeu, veig que aquesta actitud ho fan els anys...
    Com ahir vaig escriure...
    Las ancianas somos atrevidas confiamos en nuestros instintos, no imploramos, en cambio si meditamos...
    I sè que en vas sabent a través de pàgina i pàgina
    I com més sé, no sé...
    Estàs encantadora amb aquesta carona de sorpresa.. deu ser per el titòl que has escollit? Es igual, que m'grada la foto i la mùsica.
    Bona nit germana petita!!!
    Eppp que soc la gran, no t'oblidis eh?

    ResponElimina
  8. Moltes gràcies, germana! (què dius "ancianas", si ets superjove!). Io crec també crec que raja millor la 1a part, de la cua en vaig regirant versos perquè no s'"oblidin" els uns als altres pel que fa a la rima i que tingui més força: ara mateix acabo de baixar un esglaó l'"ipsefacto" pq quedi més a prop del "pam de nassos" i per col·locar quasi de costat "rebi i "premi". Una abraçada ben i ben forta.

    ResponElimina
  9. i pel mateix penso anar a canviar ara "ipsefacto" per ipsefacte" ("bursada"), en fi: gran vici.

    ResponElimina
  10. Com saps fer anar la llengua! Sempre et surten versos magnífics als poemes.
    Quant a callar, jo no callo. Com diu la Mercè, com més vella menys callo.
    La foto la trobo divertidíssima. Hahaha! Molt expressiva. M’agrada!
    Petonets!

    ResponElimina
  11. moltes gràcies, Saudin, guapa! : jo tampoc sé callar, d'aquí que hagi ofert, a tall d'actriu, la faç per il·lustrar el dialecte en verborrea (o més pròpiament el pam de nassos, hehe...).

    ResponElimina
  12. I aquella famosa frase que, més o menys, diu així: "som esclaus de les nostres paraules i amos dels nostres silencis"? Com hi encaixa? A mi m'agradaria saber callar en el moment oportú. De fet n'estic fent el curset, però es veu que no me'n acabo de sortir. Deu anar a caràcters, això.
    L'entrada del poema és genial, hi destil·les fina ironia i té molt de ritme. Trobo genial el fet de reflectir la comunicació no verbal en vers.

    ResponElimina
  13. haha... Pep, deu voler dir que qui calla sempre té "les de guanyar" perquè no es compromet a res. I sí que deu anar a caràcters, perquè, des del punt de vista de qui no ho fa perquè no en sap ni mica, sí que puc dir que em moriria d'inèrcia si m'hagués d'estar d'expressar en directe present una opinió, una impressió, o una simple reacció... (El gran secret deu ser contenir-ne el "raig fet". Jo també hauria d'anar a un curs que n'ensenyessin!)

    ResponElimina
  14. Hola, germaneta!
    M'agrada molt, el poema!
    Jo em sembla que vaig del revés... De vegades callo perquè penso que el que l'altre vol és que parli i entrar en discussió -"entrar al trapo" diuen al país veí-. Sempre que vaig a les Castelles ho visc a la pròpia pell... espero que m'entengueu...
    D'altre banda, vaig llegir una frase que em va agrada molt; no sé si aquí s'hi adiu però... "Si vols parlar, procura que les teves paraules siguin millor que el silenci".
    Salut a tothom!

    ResponElimina
  15. ostres, Teresa, la contenció és un gran QUÈ, i segur que tu en saps molt! (i quina dita tan del tot encertada: de fet ataca el nus de la qüestió, com la d'en Pep més amunt: "esclaus de les nostres paraules i amos dels nostres silencis"...). ha de ser qüestió de límits, atenent que un no se sàpiga estar de comprometre's dient-hi la seva; d'evitar l'allau d'inoportunitats que puguin sorgir del raig fet. tot un aprenentatge que un pugui anar fent... fins a la mort.
    (espero que hagis tingut una molt bona estada al país veí!)

    ResponElimina