dimarts, 22 de març de 2011

ahir nit (haiku)


ahir nit

estava bo i segura
que avui em moriria.

8 comentaris:

  1. No fotis. L'haiku és perfecte, però el contingut em posa els pèls de punta. I no em diguis ara que faci anàlisis literàries. Què et va passar? Neura o mal físic? Comences a preocupar-me molt seriosament.
    La tria mozartiana sense comparació.

    ResponElimina
  2. Ai, Lurdes! Què et passa? Angoixa vital?
    Ja veig que és biogràfic!
    Per un moment m'han vingut al cap els pensaments profunds d'una de les protagonistes de "L'Elegància de l'Eriçó!!"
    Com sempre el conjunt d'imatge i so és incomparable com diu l'Anna...
    Ai!!

    ResponElimina
  3. Espero que només sigui una extraordinària definició de la mètrica de l’haiku. La sonata de Mozart soberga. Et desitjo el millor!

    ResponElimina
  4. Oh, sí, la nena de l'Elegància de l'eriçó, quin personatge!

    ResponElimina
  5. Saber morir i néixer cada dia, a cada instant.
    Com l'Au Fénix.
    I acada mort, reneixer més lleuger.

    ResponElimina
  6. Això no pot ser, ja que no hi ha ningú que sàpiga fer de tu. I tu ens fas falta.

    ResponElimina
  7. Conxus!!! amb el Haiku...... un petonet guapa.

    ResponElimina
  8. moltes gràcies a tots!
    la concepció que hi expresso se'm va acudir com a tal i versemblantment, dilluns mateix: és allò que encara et sents convalescent i que al capvespre et dol tot, sense cap mena d'excepció. que a més a més no pots ni acabar de flexionar els genolls que se'n ressenten (jo he estat el colmo de la flexibilitat!), ni prendre un analgèsic per apaivagar, etc. i se't mig ensorra el món. (sort de l'Ermessenda!)
    l'haiku el vaig acabar de polir just l'endemà dimarts a l'autobús. em vaig adonar que feia la mesura justa i que fonèticament quadrava, equilibrava i sonava prou bé.
    així que aquí el teniu. un petó ben fort a tothom.

    ResponElimina