Que bonica que arribaves,
mare,
i que serena,
quan tornaves de la vinya
—qui esporgava qui aclaria,
dolça primavera, mira...—
i vorejaves el carrer:
Una aura lila acudia
(sol·lícita, se’m feia)
a encerclar-te,
duies flors en un braçat:
"flairosa ginesta
folguera boscana
poncelles silvestres
de roses i janes
romaní blau clar"
... Que fugien tot plegat,
submises,
a un costat
quan tu t’ajupies,
a mitges,
propícia a entomar-me,
I jo que corria,
amb frisada fal·lera,
a endinsar-me en la Goja
de prats i boscúries,
himnes i nadales,
rondalles i nues
faules
Que habitava en tu.
