Enclastada la
teva còrpora
damunt de l’arena,
frec a frec a la
terra,
tota l’angoixa
i/o niciesa
que més que
sovint se’t crea
aquí dintre (a la
ment, o al pap...)
retroba la seva
essència
més vera i
s’esborra
—zzzzaaaasss......—,
i queda, roman
o resta —i
de quina manera!—
més forta i
a-lesa: difuminada!,
frec a frec i amb
consistència
arran de la terra;
fins a la pròxima
contesa feresta
o (amb una mica
de sort!)
fins mai més
—o sempre.
